Overblog
Seguir este blog Administration + Create my blog
29 diciembre 2017 5 29 /12 /diciembre /2017 23:52

Cinc pelis per cinc euros: un dia aprofitat.

Ahir dia 28 de desembre de 2017 vaig anar al Cinemes Maldà. Vaig veure tota la cartellera del dia. Des de les tres de la tarda fins a les dotze de la nit. Cinc pelis. Per cinc euros. Totes absolutament recomanables. Ni una sola de dolenta o prescindible. Totes de diferents països i totes igual de necessàries en el nostre segle XXI. La primera pel.lícula va ser Llueven vacas. Molt interessant. Una gran Maribel Verdú. Amb uns diàlegs sucosos i absurds. Una mena de surrealisme on la metàfora de les vaques plovent equival a la violència de gènere. I quan parlo de violència de gènere em refereixo no només a la física, sinó també a la psicològica. La segona pel.li va ser Handia. Dos germans se separen arran la guerra. Quan un torna, troba a l'altre molt canviat. Pateix el gegantisme. Una malaltia incurable que et retalla l'esperança de vida a mesura que els ossos se't engrandeixen com per art de màgia. Tercera pel.lícula, aquest cop hongaresa; En cuerpo y alma. Dos treballadors d'un escorxador descobreixen que comparteixen exactament els mateixos somnis cada nit. És com si les seves ments es trobessin en el món oníric. Aquesta connexió insòlita provocarà agradables conseqüències: l'amor. On també toparan de ben a prop amb l'altra cara de la moneda: la mort. La quarta pel.lícula, del Regne Unit, You where never really here. Una pel.lícula dura i real. Prostitució en menors d'edat. Sang i morts. Impressionant. Un Joaquin Phoenix esplèndid. Potser el millor treball de tota la seva carrera cinematogràfica. I la darrera, per acabar, un documental imprescindible sobre els germans Lumière. 

Repost0
8 noviembre 2017 3 08 /11 /noviembre /2017 17:50

Que passis la vida amb la mateixa alegria de quan vas viure el primer dia. Que la Lluna brilli i dormis i et miri. Que passis més hores llegint a les fosques i gaudint dels vols de les moques. Que aprenguis a dir-me, sense pansir-te, tot allò que calles.
Que busquis noves maneres per fer menys eternes les nostres batalles internes i externes. Que passis més minuts mirant-me als ulls que contemplant pantalles. Que visquis amb interès tot el que creus que no val res. Que fins i tot la pena valgui la pena. Que passis la nit en vetlla, mirant com dorm la Lluna plena. Que cada dia sigui una festa i cada vespre una revetlla. Que somriguis a la guerra. Que solucionis cada problema.

Repost0
5 noviembre 2017 7 05 /11 /noviembre /2017 23:49

MENTIDES MADE IN SPAIN: (VOLUM I ; PERQUÈ SE'N PODEN DIR MOLTES, INFINITES)

Benvolgut poble de l'Estat Català, de la República Catalana. (TAMBÉ BENVOLGUTS ESPANYOLS i la resta de món, CLARAMENT) 
Aquí us presento un seguit de mentides que s'han anat repetint (amb la velocitat del AVE) per tota EspaÑA i també (més greu encara) per CATALUNYA.

1-Catalunya no ha estat mai una nació. BUUF! Mentida podrida. Quina mentida més grossa. Catalunya, que ara ja és una república, un ESTAT, també és i ha sigut des de fa MOLT DE TEMPS una nació reconeguda i històrica. Té un escut propi i una bandera pròpies, que s’inspiren en el senyal heràldic de llinatge dels comtes de Barcelona: pals de gules damunt un camp d’or. Apareix per primer cop en un segell amb què Ramon Berenguer IV va validar un document el 2 de setembre del 1150. SÍ. HO HEU LLEGIT BÉ. ANY 1150. CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ DES DE L'ANY 1150. US SEMBLA POC?

2- Els catalans ens sentim superiors als espanyols ( i a la resta de persones del MÓN SENCER). FALS. HE DE DIR QUE AIXÒ ÉS FALS? CAL? Bé, us ho puc explicar pels que tingueu alguns dubtes. Els catalans no odiem Espanya ni TAMPOC els espanyols. Els catalans no odiem RES. De fet, estimem més que mai. Més que molts altres. MÉS DEL QUE US CREIEU. Gairebé es pot dir que estimem per vosaltres el que irònicament, vosaltres no estimeu. Sona complicat, ho sé. Però els catalans SOM MOLT AMOROSOS. MOLT AMABLES. I COM A TALS, no volem cap mal a Espanya ni volem putejar o odiar als espanyols. Els catalans no ens sentim superiors a vosaltres, ni intentem ni volem ser-ho. PEEEERRÒ! Potser en alguns aspectes, o en uns quants, podria ser que fossim més respectuosos, educats, més cultes, més intel·lectuals, més d'esquerres, més oberts, amb un sentiments patriòtic més plural, més nacionals o patriòtics sense necessitat de pegar a ningú pel carrer pel sol fet que no pensi com nosaltres...BÉ, QUE A CATALUNYA HI HA MOLT DE NIVELL, D'ACORD? HI HA UN ALT VOLUM DE CULTURA, DE TURISME, DE CERCLES D'INTEL·LECTUALS, DE FIGURES AMB PREMIS I RECONEIXEMENTS INTERNACIONALS, DE PERSONES QUE HAN ARRIBAT LLUNY COMENÇANT DES DE ZERO, METGES HONORATS A NIVELL MUNDIAL, JUGADORS DE FUTBOL I DE MIL ESPORTS MÉS QUE SERVEIXEN D'EXEMPLE A NIVELL INTERNACIONAL, POLÍTICS I ACTIVITATS I MENTALITATS I MANIFESTACIONS SERENES PACÍFIQUES QUE SERVEIXEN D'EXEMPLE I DE MODEL I DE REFERENT A NIVELL MUNDIAL. HO ENTENEU? HO ANEU PILLANT? ELS CATALANS NO ENS SENTIM MILLORS NI PITJORS QUE VOSALTRES, ESPANYOLS. EL QUE PASSA, ÉS QUE EN ALGUNS ASPECTES, HEM AVANÇAT MÉS, O SOM MÉS CULTES. NO DIC QUE ELS ESPANYOLS SIGUEU INFERIORS O BURROS. SIMPLEMENT, PARLO DE FETS HISTÒRICS I DE PERSONALITATS I DE CELEBRITATS I DE PREMIS I DE RECONEIXEMENTS. AIXÒ NO ÉS ODIAR ELS ESPANYOLS. AIXÒ ÉS SENTIR-NOS DIFERENT ALS ESPANYOLS. I TRENCAR AMB ESPANYA...BUF, QUINA ALTRA BROMA DE MAL GUST. NOSALTRES NO HEM VOLGUT NI VOLDREM MAI TRENCAR-VOS, ESTIMATS ESPANYOLS. NOSALTRES NO HEM DESTROSSAT MAI EL VOSTRE TERRITORI. NOSALTRES VOLEM SER I SEREM I SOM LLIURES. PERÒ NO LLIURES DELS ESPANYOLS. NO. LLIURES DE LES LLEIS DE L'ESTAT ESPANYOL. LLIURES DEL PP. LLIURES DELS POLÍTICS SEGUIDORS DE LA FALANGE I LA VOX. HO ENTENEU? ENTENEU QUE NO ÉS EL MATEIX L'ESTAT ESPANYOL QUE LA POBLACIÓ ESPANYOLA? QUE A MADRID LA GENT TAMBÉ ENS VOL LLIURES. I AL PAÍS VASC. I A VALÈNCIA. I A FRANÇA. I A ESCÒCIA. I A TOT ARREU. JA HO VEUREU. JA HO ANEU ENTENENT? NO SOM SUPERIORS A VOSALTRES NI A NINGÚ. SIMPLEMENT SOM DIFERENTS. I LLIURES. SOBRETOT LLIURES. 
AIXÒ ENS FA MILLORS QUE ELS ESPANYOLS? NO. ENS FA MÉS BONES PERSONES? NO. ENS FA SER COM SOM, SIMPLEMENT CATALANS? SÍ. EL FET DE SER DIFERENTS ENS FA MÉS LLIURES? SÍ. EL FET DE SER INDEPENDENTS ENS FA TENIR MÉS RIQUESA (I NO PARLO DE DINERS)? SÍ. EL FET DE PARLAR EN CATALÀ ENS FA VALORAR I ESTIMAR EL CASTELLÀ PER LA SEVA ENTONACIÓ DIFERENT A LA NOSTRA? SÍ. EL CASTELLÀ I EL CATALÀ SÓN INCOMPETIBLES I ETERNS RIVALS? NO. ELS CATALANS APRENEM DES DE PETITS A ODIAR ELS ESPANYOLS? NO. NO. I NO. 

3-Catalunya no ha estat mai sobirana perquè pertanyia a la Corona d'Aragó. UII! FALS. "El 1137, el matrimoni del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV amb Peronella, filla del rei d’Aragó, va significar una unió dinàstica de Catalunya i Aragó però no una fusió política ni social. Es va tractar, doncs, d’una federació d’estats en la qual cadascun va mantenir les seves lleis i institucions, si bé ambdós eren governats per una única testa coronada." A més, el comte de Barcelona era sobirà, és a dir, que no hi havia cap alt càrrec per damunt seu.


4- Catalunya és bilingüe des del segle XV. Mentida porca. TOT AL CONTRARI: El català va ser l’única llengua de les institucions fins al 1714, com ho demostren els Dietaris de la Generalitat de Catalunya i el Dietari de l’antic consell barceloní, i es va mantenir com a única llengua col·loquial durant els segles XVI i XVII. MIREU SI FA TEMPS!


5- El català és obligatori a les escoles. MENTIDA. MENTIDA I MENTIDA. 

(aquest punt m'ha quedat molt llarg, disculpeu les molèsties) :  Em sap molt de greu entristir-vos, però he viscut i estudiat sempre a Catalunya, concretament a Barcelona, i us puc assegurar que el català no ha estat mai llengua obligatòria de les aules. Els professors passen ràpidament al castellà, a la mínima de canvi, tan aviat com detecten alguna queixa, algun alumne que fa cara de ser estranger, algun pare o mare que reclama el ESPAÑOL EN LAS CLASES. I a partir d'aquests precs dels pobres ESPAÑOLS que viuen i estudien a CATALUNYA, a partir d'aquests que no SABEN (O AIXÒ DIUEN) NI PODEN (COM QUE NO PODEN?) PARLAR EL CATALÀ, A PARTIR D'AQUESTES VÍCTIMES OPRIMIDES (OI, MOLT) RESULTA QUE ELS PROFESSORS I PROFESSORES DECIDEIXEN CANVIAR TOT EL TEMARI I TOTES LES CLASSES AL CASTELLÀ. TOT PER UN PARELL D'ALUMNES QUE NO SABEN CATALÀ. POBRETS ALUMNES NOUS.
I al pati de les escoles? I al parvulari? I a les escoles bressol privades i públiques? Fins i tot les monitores, les que cuiden els nens i nenes, les que els hi netegen els culs i tota la pesca, fins i tot les directores, fins i tot les fundadores PARLEN MAJORITÀRIAMENT EN CASTELLÀ.
Després ens sorprenem de NO SABER O NO PODER APRENDRE BÉ EL CATALÀ. DE COMETRE ERRORS O FALTES ORTOGRÀFIQUES. JO considero que és normal que tinguem un nivell baix del català, LA NOSTRA LLENGUA, LA LLENGUA D'UNA TERRA I D'UNA CULTURA CONCRETA. ÉS BEN NORMAL que parlem malament el català, és ben normal que ens equivoquem i fem massa sovint BARBARISMES (Bueno, vale, venga, toldo, pues, llavorans, alomillor...) ÉS BEN NORMAL PERQUÈ NINGÚ ENS HA ENSENYAT EL CATALÀ COM CAL. NO HEM TINGUT NI TAMPOC TENIM ENCARA FACILITATS PER APRENDRE'L. QUANTS ALUMNES PARLEN EL CATALÀ PROU BÉ I QUANTS DIUEN QUE EN SABEN I SEGUEIXEN PARLANT-LO MALAMENT? ÉS NORMAL QUE PARLEM MALAMENT LA NOSTRA PRÒPIA LLENGUA. 
....
EI!
UN MOMENT. UN MOMENT.
NO HO HEU NOTAT? US HI HEU FIXAT? DE DEBÒ QUE NO? HE ESCRIT LA FRASE "ÉS NORMAL QUE PARLEM MALAMENT LA NOSTRA PRÒPIA LLENGUA" EN FORMA D'AFIRMACIÓ. 
PERÒ PENSEU-HI UN SEGON DE NO RES. SI US PLAU. AQUESTA FRASE HAURIA DE SER UNA PREGUNTA: ÉS NORMAL QUE PARLEM MALAMENT LA NOSTRA PRÒPIA LLENGUA? JO CREC QUE NO. JO CREC QUE HEM DE CANVIAR LES COSES. HEM D'ESTIMAR I VALORAR I EMPRAR LA LLENGUA I LA CULTURA CATALANES. PER RECUPERAR-LES DES DE LES ARRELS. PARLAR CATALÀ COM EL PARLEN ELS NOSTRES AVIS. PARLAR CATALÀ. I NO PAS UN PSEUDOCATALÀ MALTRACTAT.
(Per cert! Estudio a la UNIVERSITAT DE BARCELONA i el 60% dels professors parlen en castellà (per diversos motius estúpids).
Quants de vosaltres parleu abans en castellà que en català, només per educació, per tradició, per pseudobligació, per condició imposada de la normativa genèrica dels comerços, de les botigues, dels bars...? Quants de vosaltres entreu a un BAR o una BOTIGA i dieu: BON DIA! QUE TÉ UN...? No, no ho dieu! EL QUE DIEU I DIEM ÉS: BUENOS DIAS, ME PONE UN CAFÉ CON LECHE? PER QUÈ? QUE NO VIVIM A CATALUNYA? QUE NO SOM CATALANS? QUE NO SOM LLIURES DE PARLAR EL NOSTRE IDIOMA? O POTSER ENCARA ESTEM A L'ÈPOCA FRANQUISTA? NO HO SÉ, LA VERITAT ÉS QUE TINC ELS MEUS DUBTES...AMB TOT EL QUE ESTÀ PASSANT, SEMBLA QUE SÍ, QUE ESTEM A L'ÈPOCA DEL SENYORET FRANCO. HAVIA MORT? POTSER NO HAVIA MORT.
EI, EI, EI! QUE SI SAPS PARLAR CASTELLÀ, JA NO ET CAL PARLAR CATALÀ, I AIXÍ ENS ENTENEM TOTS! OSTRES, QUINA GRÀCIA! AIXÒ QUÈ VOL DIR? Que si jo vull parlar el meu idioma, no puc fer-ho, per por a que no m'entenguis? Vol dir que m'haig de privar de comunicar-me en la meva llengua per facilitar que tu ho facis en la teva? Vol dir que haig de rebaixar-me al teu nivell perquè m'entenguis? NO! NO DIC QUE SIGUEM SUPERIORS, PERÒ SÍ QUE SOM UNA MICA LLESTOS (I TAMBÉ BURROS): SI ALGÚ ENS PARLA EN CASTELLÀ, PER QUÈ NASSOS RESPONEM EN CASTELLÀ DIRECTAMENT?
PER QUÈ TENIM TAN INTERIORITZAT EL SEGON IDIOMA, L'ESPAÑOL, AQUESTA LLENGUA QUE JA NO ÉS NOSTRE I QUE RESPECTEM IGUALMENT?
JO NO TINC RES EN CONTRA ELS CASTELLANS NI LA LLENGUA CASTELLANA, QUE QUEDI CLAR. NO TINC RES EN CONTRA. PERÒ SI US PLAU, SI SOM CATALANS, PER QUÈ NO PARLEM EN CATALÀ? VULL DIR, LES 25 HORES DEL DIA! NO DIC PARLAR DEU MINUTETS AMB EL VEÍ DEL QUART. DIC PARLAR 25 HORES AL DIA EL CATALÀ.

VA, AIXEQUEU LES MANS! Quants us trobeu en la mateixa situació que jo? Segur que no sou pocs! A no ser que viviu enganyats i us hagueu empassat les VOSTRES PRÒPIES MENTIDES!)


6-El castellà mai no s'ha imposat a Catalunya. MENTIDA AMB MAJÚSCULES. El català segueix sent una llengua vehicular (com si fos una segona llengua dins del propi Estat) gairebé secundària a moltes escoles PÚBLIQUES I PRIVADES. Sense anar més lluny, fa quatre anys que estudio una carrera a Catalunya: i sí, més del 50% de les assignatures les he tingut en castellà. Alguns anys, la proporció ha sigut de 70% en castellà, per 30% en català. Professors que s'excusen dient coses tan absurdes com ara: EM SAP GREU, JO SÓC CATALANOPARLANT, PERÒ NO PUC INSTRUIR-VOS EN CATALÀ PERQUÈ ELS LLIBRES DE LA MATÈRIA QUE VULL TRACTAR ESTAN PRÀCTICAMENT TOTS ENS CASTELLÀ.
O també: HO SENTO MOLT, PERÒ EL MEU IDIOMA ÉS EL CASTELLÀ I PER TANT, PARLARÉ EN CASTELLÀ, FINS I TOT SI EM CONTESTEU EN CATALÀ.
QUE CURIÓS, OI? VISC I ESTUDIO A CATALUNYA I ELS PROPIS PROFESSORS (DOCTORS) PARLEN MAJORITÀRIAMENT EN CASTELLÀ ENLLOC DE PARLAR EN CATALÀ. QUE DIVERTIT. ESTEU ESMAPERDUTS, SORPRESOS O ESPANTATS? CREIEU QUE US MENTEIXO? US ESTEU PESSIGANT PER ASSEGURAR-VOS QUE TOT PLEGAT ÉS UN MALSON? 
NO US DEIXEU ENGANYAR. AIXÒ VA DE DEBÒ. US PARLO, SORPRENENTMENT, DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA. Fixeu-vos! Guaiteu! Si ara, actualment, jo, com a estudiant de la UNIVERSITAT DE BARCELONA, puc afirmar sense por a equivocar-me que el català està tan poc valoritzat i freqüentat a les aules, molt per sota de la presència del castellà, si jo puc dir això en ple segle XXI, imagineu-vos com devia ser fa uns quants anys enrere...

UNA MICA MÉS D'HISTÒRIA, QUE NO VA MAI MALAMENT: L’estat liberal no es va diferenciar de l’absolutista en la repressió lingüística. Un edicte reial del 1837 va imposar càstigs infamants als infants que parlessin català a l’escola, i en alguns indrets, com les Illes, es va fomentar la delació entre alumnes per sancionar els catalanoparlants. Certes mesures van resultar ridícules alhora que tristes, com la que el 1838 prohibia que els epitafis dels cementiris fossin escrits en català o l’emesa per la Dirección General de Correos y Telégrafos el 1896 en prohibir... parlar en català per telèfon a tot l’Estat espanyol. El 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, va publicar-se una reial ordre que sancionava aquells mestres que ensenyessin en català, i Antoni Gaudí, que tenia aleshores setanta-dos anys, va ser detingut per negar-se a parlar en castellà davant la policia.

I BÉ, PODRIA SEGUIR, PERÒ HO DEIXO AQUÍ, ALMENYS DE MOMENT, QUE JA M'HA QUEDAT PROU LLARG.

NOTA FINAL DE PÀGINA: En aquest enllaç està tot el que he dit, o moltes de les coses que he dit, explicades amb major detall (i més cura, tot s'ha de dir) : http://www.sapiens.cat/ca/mentides-sobre-catalunya.php

Repost0
5 noviembre 2017 7 05 /11 /noviembre /2017 22:08

No sóc ningú important, ningú em paga diners per escriure, no ho faig per caritat ni per res, però tinc ganes de dir.
No m'allargaré gaire, o potser sí, que això és Facebook i no Twitter. I perquè puc i vull. I perquè mira, feia temps que no publicava res. Però avui crec que CAL FER-HO. HAURIA DE FER-HO. Jo no aniré a la presó per FER AIXÒ QUE FAIG, QUE ÉS EXPRESSAR AMB LLIBERTAT LA MEVA HUMIL OPINIÓ. 
No aniré a la presó, però uns quants altres sí que ho faran. I ho trobo injust, estúpid, i malgrat tot, necessari. AVUI és un dia històric i vençut, AVUI és un dia alegre, tot i que ja estava previst (des de feia massa temps) que seria immensament trist. Avui, més que mai, el camí de la república tot just comença. I mireu, que ja en són deu. Els dos Jordis i avui 8 més que passaran la primera nit entre reixes. DEU. 10. DEU. Ens escolteu? SÓN 10. Deu les persones empresonades per defensar els seus ideals, per defensar-nos, per protegir Catalunya, per seguir endavant malgrat la repressió autoritària de l'Estat EspaÑOL, per continuar, per lluitar sense por, per ser leials, per defensar el mandat del poble, per no res, per ser demòcrates. No són delinqüents, ni assassins, ni corruptes, ni terroristes, ni violadors, ni nazis, ni tampoc no han fet res de dolent ni mal a ningú. Són persones com jo i com tu, que estaran engarjolades indefinidament sense dubtes, sense contemplacions, sense haver passat pels tràmits habituals que són els judicis preliminars burocràtics.
L'Ada diu que això d'avui és un dia negre per Catalunya. Jo crec que no, ESTIMADA ADA CONTRADICTÒRIA. Jo crec que avui és un gran dia per Catalunya, ni negre ni gris. No estem en això. Estem fent camí, dibuixant la història, escrivint el nostre futur com a catalans i catalanes lliures. Estem triomfant com mai abans. Estem vencent. Estem feliços. Estem contents. Estem fent història. No podem oblidar-ho. No podem mirar cap a un altre costat. TANT ÉS, SI SOM O NO INDEPENDENTISTES. ESTAN EMPRESONANT EL NOSTRE GOVERN ESCOLLIT DEMOCRÀTICAMENT A LES URNES. ESTANT CULPANT PERSONES INNOCENTS DE DELICTES INEXISTENTS (REBEL·LIÓ).
Si us plau, els que creieu que això és manipulació, que tot és mentida, que és el GOBIERNO qui té la raó, els qui penseu que m'equivoco escrivint això, els que estigueu en desacord, recordeu que el fascisme no es discuteix, el fascisme es destrueix.
Però no ens rendim, perquè els catalans som així de burros i de llestos, de capaços i de valents. No ens rendim i votarem. Perquè aquesta lluita que ja fa massa que dura, aviat acabarà, encara que tot just comença. Ens veurem el 21. Votarem un altre cop. Tornarem a les urnes, i aquest cop, tota Europa ens recolzarà. No tindran cap més remei.
Jo no aniré a la presó. Ni tu, que llegeixes això. Ni els qui ho compartiu.
Algú hi vol anar, a la presó? Algú es mor de ganes d'entregar-se davant d'un ESTAT FRANQUISTA? 
Però què faríeu si us toqués anar-hi? Hi aniríeu, pel bé de Catalunya?
Seríeu capaços de sacrificar les vostres serenes vides, seríeu capaços de deixar enrere les vostre famílies?
Seríeu capaços de ser tan valents com ho són ells?
Pregunteu-vos si podríeu. Perquè aquest dia és irrepetible. I espero que no torni a repetir-se. MALGRAT QUE ERA OBVI QUE PASSARIA, QUE ESTAVA EN EL GUIÓ, QUE ESTAVA PASSANT, QUE PASSA, QUE ÉS REAL, QUE EN PLE 2017, SEGLE VINT-I-U, ESTEM AQUÍ, AMB EL GOVERN ENTRE REIXES. QUE SÍ, QUE HO SOU. SOU GRANS. SOU UN ESTAT REPRESSOR I AUTORITARI, UNS FALANGISTES, UNS FARSANTS, UNS MANIPULADORS, UNS MENTIDERS, UN ESTAT D'EXCEPCIÓ, UNA DICTADURA DISFRESSADA DE DEMOCRÀCIA, UN "ESPANYA UNIDA JAMÁS SERÁ VENCIDA", UN "A POR ELLOS", UN "YO SOY ESPAÑOL ESPAÑOL"...Més de mil ferits. Més de mil ferits. Més de mil ferits i vosaltres contents de ser aquí.
NO ESTEM TRENCANT ESPANYA.
NO ESTEM SEPARANT-NOS DE NINGÚ. 
ESTEM MÉS UNITS I FORTS QUE MAI HO HA ESTAT ABANS NINGÚ.
ESTEM GUANYANT CATALUNYA.
ESTEM GUANYANT-HO TOT. ABSOLUTAMENT TOT.
AVIAT ES PARLARÀ DE VIDA.
ESTEM SENT LLIURES. PER FI. FINS MAI MÉS. ADÉU, ESPANYA. JA FA TEMPS QUE NO HI ETS.
"I que ens vagin fent les trampes,
que ens anirem fent les lleis." diu el cantant Josep Montero amb Zoo dins de la versió de la cançó Camins d'Obrint Pas.

Repost0
2 octubre 2017 1 02 /10 /octubre /2017 21:26

Dies convulsius com nusos obusos en els nius i al mateix temps, alegria ardent, un sentiment bell i diferent que feia anys que no respirava dintre meu amb tanta força com la meva veu.
Dies convulsius com la fluïdesa i profunditat dels rius. Però malgrat tot, generosa bondat, pacifisme, civisme, senzillesa, ordre, saviesa. Estarem atents als dies següents. Estarem somrients con nens. Clavells contra ous i rovells. Clavells contra ments buides de cervells. Clavells contra ocells germans de Piolín. Clavells bells. Somriures contra punys. La violència és la darrera entesa dels que no entenen mai. La violència és estupidesa. Somriurem davant el futur valent. Res aturarà la força del nostre vent. 
 

Repost0
20 septiembre 2017 3 20 /09 /septiembre /2017 22:37

M'atemoreixo pensant que no em mereixo seguir-me governant per un estat dictatorial que maleeixo. No som tants pocs. M'atemoreixo per mi mateix i sobretot per tots. M'entossudeixo en creure que vull veure el que mereixo. M'enalteixo pensant que no ens podem deixar sotmetre per un poder que ens condemna i ens fereix clavant-nos cada cop més profundament una espasa a les nostres esquenes. Con si fóssim esclaus d'una colla de babaus que ni em representen ni em comprenen ni tan sols em mereixen. Demanar, des de la nació fosca de repressió i corrupció gloriosa, que els catalans no votin és una idea tan fastigosa i penosa com odiosa.La meva esperança és que sortim d'aquest circ de prohibicions amb les dues nanses del bol. Amb les dues ales del vol. Serem lliures. Serem tot allò que la gent delinqüent no vol.

Repost0
16 septiembre 2017 6 16 /09 /septiembre /2017 12:57

Màgia. La meva màgia és sentir que sóc ara qui vull ser, que volo amb la ment sense ànsia, que obro i tanco quan ho necessito la meva caixa, on guardo totes les idees que tenen gràcia i que són belles com les faccions de les persones d'Àsia. Quan escric i prenc camí amb les paraules que surten amb empentes i a les palpentes del meu pit, quan buido el cap i el pap sentint-me un mag, creient que les històries que pinto sense colors són nòries de tristors que giravolten amb el temps i esdevenen veritats ardents, quan faig màgia sense caure en la desgràcia és quan més m'atanço a mi mateix. La meva màgia és creure que valc més del que diuen altres valents, la mateixa que raja com l'aigua del riu, amb la fluidesa de la saviesa sense pretenció ni falsa modèstia. Quan escric i dic el que penso i no expresso amb la veu, sento que visc al mateix temps dins i fora meu, que el meu cor s'asserena i seu, que el temps es desfà com la neu i esdevé aigua per tornar a enlairar-se fins a tornar a ser l'alè de la flor de les ombres i les formes uniformes dels núvols.

Repost0
28 agosto 2017 1 28 /08 /agosto /2017 22:28

Avui és un dia. Quina alegria. Anem a viure. Amb optimisme. D'acord, perdoneu-me per la meva falsa emoció. Ara començo, de debò, ho prometo. (...) 

Hi havia una vegada un dia -sorpresa- com qualsevol altre. I aquest dia és avui, qui ho havia de dir. I jo que em poso a pensar en què puc dir. Segueixo divagant, que és un acte que m'agrada tant. Hi ha dies que treballen i traginen i caminen i lluiten com formigues enfonsades en la sorra cercant una bona llar on passar les hores. Hi ha dies que xisclen com si fossin immenses gavines. Hi ha dies que són horribles i d'altres que són increïbles. Hi ha dies que són de molts colors i de moltes olors i sensacions impossibles. Hi ha dies bons i dies pitjors. Tant de bo...Tant de bo les polítiques terribles s'esvaïssin amb la por. Tant de bo totes les dones fossin vistes més pel seu carisme, optimisme i vitalitat, defensa de la natalitat, que no pas per les seves formes, per les seves curves i les seves dunes de pell, que la societat embolcalla en un mantell de cànon estètic de bellesa impossible d'obtenir, bellesa ideal que no és real i que l'únic que pot és fer-nos mal. Bellesa ideal que de tant ideal ja no és bellesa, perquè la bellesa ideal no ho pot ser, perquè no hi ha res que sigui igual pels altres, que la bellesa no és un judici crític global, que la bellesa es regeix per la subjectivitat, per l'individualitat, per la capacitat de ser sincers amb les altres persones que ens rodegen. Tant de bo el Rajoy aparegui amb un pentinat nou i sigui notícia i portada en totes les notícies i portades i en canvi, la seva nova ministra de finances -si és que realment n'hi ha alguna que sigui una dona- aparegui tal com és, sent ella mateixa, sense que es parli d'ella per la seva femeninitat, per l'instint sexual que desperta, per la seva fragilitat, per la seva intimitat, per la seva corporeïtat, per la seva voluminositat, per la seva aparença, pel seu físic, per la seva bellesa estètica, que és poc franca, covarda, frenètica, falsa, que no és certa, que és inerta, una bellesa que no compleix cap ideal, perquè jo puc dir-te que ets molt bella i tu pensar que no ho ets gens. Perquè res és etern, res dura per sempre, tot arriba al seu final, fins i tot el bé, fins i tot el mal, fins i tot un atemptat, fins i tot un somriure, fins i tot un mal que no cal. Perquè no hi ha dos vells ni dos ocells ni dos cervells ni dos gibrells que siguin idèntics. Perquè el que ens fa iguals i diferents és justament la nostra voluntat de no caure en la brevetat i fugacitat de fixar-nos únicament amb la fragilitat dels trets facials, carnals, efímers, oblidant-nos dels somriures. Perquè les dones són molt més que un forat o un vestit, o un sostenidor o un pit. Perquè llegir i escriure és com somriure i viure i ser lliure. Perquè la dona i l'home són igualment persones. Perquè la sexualitat i la llibertat van de la mà com el combat i el soldat. Perquè la pena i la tristesa sovint van lligades a la bellesa i a la sexualitat de la dona que han violat. Perquè la igualtat és el feminisme que alguns maquillen amb massa pessimisme o obliden pel risc a perdre carisme o caure en els estereotips de l'homofobisme o del pseudocristianisme. Perquè prefereixo Woody Allen que Risto Mejide, encara que tots dos siguin figures públiques amb dones molt més joves que ells. Perquè cadascú és lliure de ser lliure. Perquè jo gaudeixo escoltant, ballant, llegint i escrivint. I sobretot vivint. Perquè a vegades val la pena filar prim. Perquè no som prou valents, a veure si deixem de criticar-nos i de menysprear-nos pel nostre color de la pell o color de la roba o color de la boca o color de les dents. Perquè fa pocs dies, m'he llegit un llibre -un de tants- que m'ha atrapat, encisat, atabalat, atravessat i que ara comprimiré i compartiré breument, citant fragments diversos que he seleccionat segons el meu criteri privat (cordeu-vos bé el cinturó, que comença l'acció, cap d'aquestes cites no té perdició, totes valen el seu pes en or, és a dir, el que us arribi amb les paraules escrites i llegides, fins a acariciar-vos el cor) : 
(...)

ERRI DE LUCA, de la novel·la breu, "HISTÒRIA D'IRENE" :

"Algun d'ells somriu en veure la imatge de la riquesa. Algun d'ells espera trobar un lloc en un món així. Algun d'ells renuncia a trobar un món així.
Irene sap la resposta a coses que no fan preguntes. Al poble de l'illa, la seva presència és superficial. Li presten la mateixa atenció que a una ombra a la paret.
Des del dia que es va quedar embarassada, ningú la saluda. Ja ha entrat a l'últim mes, però fins ara no se n'havia adonat. Té una panxa més llarga que punxeguda."
En una illa, que et facin el buit és una desgràcia. No hi ha solució. O te'n vas, o et mors.
(…) Ho dic de broma, però de seguida m'adono que és veritat. Quan dius una cosa, es fa realitat. Hi va haver un escriptor que es va convertir en escarabat, i un altre en una marioneta de fusta.
A mi a vegades m'ha passat de ser el cavall de Don Quixot. M'he sentit esperonat per una bona causa que m'ha saltat al damunt i m'ha fet sortir al galop.
Com més bones són les causes, més escasses les forces de qui les ha de servir.
Irene es clava uns copets amb la mà a la pell tensa com un tambor. La història és aquí dintre.
No ho diu, però el gest es converteix en una frase que jo sento. La història és aquí dintre. Rebo la frase a la nuca, i després em baixa per les vèrtebres.
Hi ha un punt del meu cos on convergeixen els sentits. Aleshores un soroll es converteix en una olor, un frec coincideix amb un gust a la boca.
Els sentits tenen una estació central des d'on es bifurquen. Allà és on em va arribar Irene."

Veig la bellesa d'Irene i no necessito pujar al capdamunt de l'univers per justificar que existeix.
Com t'ho fas per saltar les onades amb aquest pes a la panxa? La vida que porto a dintre m'empeny a saltar. A terra em pesa, al mar em dóna embranzida. Cap cos humà pot córrer
damunt les onades. Tu ets l'única a tot el món. El món? Irene es mira el cel buit i em diu: allò? El món, per a ella, no és l'Àsia que tenim al davant ni l'Europa que tenim al darrere, 
amb la resta d'oceans i de terres.
És el que embolcalla la nit, el mar de puntets il·luminats de l'horitzó cap amunt. 
La pell d'Irene està plena de pèls diminuts de color groc, una capa de flors de ginesta. L'olor que fa és de salabror, de barca de pesca."

Repost0
8 agosto 2017 2 08 /08 /agosto /2017 20:39

Les vacances amb la família. Un bon tema (espero) per esbargir-me. Aquest text no és una disculpa. És només un pensament al vent. Un anunciament. Un discurs sincer. Un manifest del que em passa pel cap. No hi ha res millor que allunyar-se de tot, oblidar la quotidianitat, la monotonia, les obligacions i els deures estudiantils durant el mes d'agost. Unes vacances amb família a tocar d'un poblet plàcid, fresc i càlid, ni gran ni petit, és un estiu ideal, genial, sensacional, brutal. Però a vegades (sempre hi ha un però) cal desconnectar també dels altres o de les estones familiars i buscar moments diferents, sentiments, oportunitats menys sociables o potser menys estables i més egoistes, més agosarades i individualistes, com ara fugir del poble, de retorn a la ciutat. Motius mèdics buits i ortopèdics o simplement blasfèmics per la seva poca utilitat. Una cita al cap que possiblement serà per res. Tot i així,  crec que el més important és fer el que hom sent a cada instant. Em fa mal de dir, potser només una mica, però deixar de banda la família és trist i eufòric al mateix ritme. No em puc partir, trist de dir, però voldria ser capaç de decidir sempre el que millor encaixa amb cada camí. És igual de llastimós marxar de la calma del poble i la companyia de la família, com ho és també aixoplugar-se i arrugar-se a la ciutat per poder quedar amb alguna amistat i anar a un bar o a veure un cinema refrescat. Em sap igual de greu marxar del poble que no fer-ho. Conclusió: buscar una divisió dels dies és la millor opció. Un temps al poble, i després, un temps a la ciutat. En tots dos casos, estic igualment ben acompanyat. Aquesta és la millor veritat. I això és tot. Gràcies per haver-me escoltat i acompanyat en aquest estrany monòleg que he ideat. Papa, fes bondat, que fa uns dies ens tenies "preocupats". M'ha encantat estar tan ben acompanyat al poble. Ara em llenço als dies de ciutat. Enyoraré els acudits dits i no dits, els riures, els embolics familiars, la piscina, les excursions, els crits, el silenci, les gossetes, el pàdel i mil coses més que no caben en aquest text.

Repost0
13 julio 2017 4 13 /07 /julio /2017 23:37

amb diverses glamuroses alegries, prenen les tecnologies,

Com a eines per a tots els dies.

Els hi serveixen d'aixopluc,

per sentir que no són cucs

Encara que es vagin tornant rucs

Sense saber que vindran futurs

que seran més aviat malestrucs,

No voldria sonar pessimista,

però mirar el mòbil llarga estona,

és un suïcidi similar a llençar-se,

sense mirar ni rumiar, directe, de cap, a l'autopista.

caldrà un gran esforç per l'autòpsia.

Repost0

COMPRA AMLEPSE

 

AMLEPSE, ROBERT CASJUANA DASCA, Amlepse, amlepse llibre, amlepse libro
AMLEPSE, la meva primera novel·la publicada

 

 

 

...Hi ha moltes coses per sentir...

 

 

 

The Raven Boys, MAGGIE STIEFVATER

J.DICKER

"Dues coses donen sentit a la vida: els llibres i l'amor".

 

JOEL DICKER

 

I wonder

"I wonder how many times you've been had

And I wonder how many plans have gone bad

I wonder how many times you had sex

And I wonder do you know who'll be next

I wonder I wonder wonder I do"

 

Rodriguez

 

Un dels meus llibres preferits

...Hi ha tantes coses que es tornen boniques quan te les mires bé...

 

...Hi ha coses que és millor deixar enterrades i oblidades...

 

 

...Al cap i a la fi, fer-se gran és qüestió d'aprendre a mantenir-se en el bàndol dels que riuen...

 

...Si penses que hi haurà demà, s'esvaniran les teranyines i les penes....

 

 

Si no em desperto, LAUREN OLIVER

"EL AMOR ES LA DROGA DEFINITIVA"


 

 

 

BRYAN FERRY

Frases

...La joventud es una novia caprichosa. No sabemos entenderla ni valorarla hasta que se va con otro para no volver jamás...

 

 

Juventud de Homero


 

Marina, CARLOS RUIZ ZAFÓN