Seré breu. No us preocupeu. Puc dir moltes coses. Poques també. Escric una poesia cada dia. També. Cada dia escric una poesia. També. Una altra cosa és que pugui compartir-la. Llastimós. Obro la boca però es queda a dintre. Molt poques vegades vol sortir-ne. No entenc el funcionament del mecanisme. La meva ment inconscient és molt poc diferent al peu valent abocant-se conscientment a un abisme ardent.

A vegades arriba el moment en què t’adones de tot. Descobreixes el que creies que ja sabies. Contemples la nova veritat que desconeixies. Sovint ens enganyem per simular que som més forts. A mi m’agrada més sentir-me enganyat per mi mateix que no pas rebre l’estocada inesperada de l’engany aliè. No és exactament una estocada. Més aviat és com si els ulls s’obrissin per primer cop. Com qui desperta d’un somni profund i creu seguir vivint-lo. Fins que topa amb la realitat. Quan finalment s’adona de tot. Encara que mai poguem adonar-nos realment de tot. Perquè mai serem capaços de copsar totes les petites coses que s’entortolliguen al nostre voltant. Però sí que ens trobarem, en algunes ocasions especials, davant d’un mur que es trenca. Una porta que semblava irrompible i resulta ser de paper. Una nova dimensió que ens lliga a pesar nostre a la incomprensió. Quan sentim que ens hem enganyat massa sovint i que el temps s’allarga i va seguint. Aleshores ens penedim però ens alegrem en igualtat de condicions. Sentim el que per fi volem i no pas allò que pensàvem que era millor. Ens allunyem de la part menys humana que a vegades adoptem. Utilitzem la nostra imaginació per veure més enllà d’aquest horitzó. Descobrim sense gaire tristor que el final i l’inici són dues ànimes bessones. Que fins i tot s’acaben les coses més bones. I ens recordem del que sentíem fa un moment però ho trobem massa diferent del nostre present. Sabem que caiem en un pou i callem de nou. No volem tornar a un nou començament però la sort ens diu que ens ho mereixem. Ho repetim interiorment i ens enfadem però també ho comprenem. Adonar-se de tot, per poc que pugui ser cada cop, és una de les millors sensacions. Juventut i descobriment són com ungla i pell. Juventut i entendiment com ho són la paraula i el pensament. Adonar-se de tot per entendre que he nascut per ser fort. Molt més fort. Adonar-se i mirar-se un darrer cop per allunyar-se del foc que s’atança. Fer de la mancança la llavor d’un futur millor. Fondre's amb aquesta sensació. Delir de llegir i anhel de viure i escriure. I riure. I riure. Amb regust de mel. Amb els ulls al cel. Caient el vel. Buidant el zel. Canviant de pèl. Mastegant uns bocins sublims de gel.

Hi ha pel·lícules que et demostren que encara existeix el cinema amb majúscules. Hi ha pel·lícules que són tan poc originals i estan tan carregades d'acció sense argument, que fan que t'adormis. Hi ha moltes pel·lícules de superherois terriblement avorrides, on l'únic destacable són els efectes especials i tot gira entorn de l'acció. Hi ha moltes pel·lícules de superherois que acaben com s'espera, que acaben bé, que l'heroi derrota al dolent, al malvat de la pel·lícula.
Però en aquest film, en la versió espanyola titulat "El protegido", hi ha més aviat poca acció i molts components metafòrics, simbòlics, i veiem que els papers apareixen representats amb enginy i desemmascarats d'una manera subtil i progressiva al llarg dels cent-set minuts de duració.


SINOPSI
David Dunn (interpretat força bé per Bruce Willis) és l'únic supervivent d'un accident terrible de tren, tots els passatgers han resultat morts menys ell. Elijah Price (Samuel L. Jackson), un home misteriós i desconegut, que té una malaltia que li fa enfeblir els ossos amb extrema facilitat, es posa en contacte amb David Dunn i li planteja una estranya hipòtesi sobre el veritable motiu del que ha passat, l'explicació sobrenatural que diu com és que ha sobreviscut a l'accident. Però és una explicació massa fantasiosa per ser certa. David Dunn no es creu, a priori, Elijah Price, però més endevant descobrirà que, no només tenia tota la raó, sinó que Elijah és més perillós del que sembla.


CRÍTICA
La pel·lícula, dirigida per un brillant M. Night Shyamalan, director que potser recordem sobretot per "The Village" (2004), té un missatge que s'evidencia quan s'arriba al clímax i s'explaia quan es conclou: moltes vegades ignorem qui som fins que trobem algú que ens ho diu. I també una altra conclusió: que la nit no existiria sense el dia, que la bondat no existiria sense la maldat, o en altres paraules, que no hi pot haver superheroi sense malvat.
Personalment, puc dir que aquesta pel·lícula demostra que M. Night Shyamalan no és un director tan pèssim com ens té acostumats, demostra que sap fer un bon ús de la càmera i dels primers plans, deixant intuir el fil conductor que es va revelant lentament, potser amb una lentitud exagerada, igual que els moviments massa lents en ocasions de Bruce Willis. Segur que Shyamalan buscava produir aquest efecte, que l'espectador estigués atent, esperant una acció que no apareix fins el darrer quart d'hora de pel·lícula, produint una sensació d'impaciència que s'allargassa en alguns moments de manera exasperant, sentint que vols que comencin a caure cops de puny quan tot el que hi ha és diàleg. Però això no és dolent, tot el contrari, ens demostra que com a espectadors, estem massa acostumats a les típiques pel·lícules americanes d'acció, on tot el que passa és que l'heroi rescata la dama en perill i, després d'una lluita que dura més de la meitat de la pel·li, li dona una bona pallissa al malvat. Per acabar, si volem, sovint ens trobem amb el petó entre el superheroi i la noia bonica, normalment un parell de dècades més jove que ell. Així doncs, per a mi aquesta és una de les millors - o potser més ben construïdes- de totes les pel·lícules que ha rodat fins ara M. Night Shyamalan, aquest director que a vegades ens meravella The Village (2004), El sexto sentido (1999), i altres ens deixen més freds que un congelador: After Earth (2013), Airbender, el último guerrero (2010), sense oblidar-nos del mediocre experiment/intent de fer-nos riure i tremolar de por en parts iguals amb l'estranya The Visit (2015), i tampoc oblidant la propera Split (2017), en castellà "Múltiple", que, de moment, jutjant el tràiler, té molt i molt bona pinta, amb James McAvoy encarnant la problemàtica d'un home que té més de vint personalitats diferents.

Lletra de la cançó "Tornaràs a tremolar", del grup Mishima:Si no hi ha res etern, ni els calés ni la feina, ni els amics ni els amants, els somnis somiats, els moments viscuts, són com fulles al vent, se les emporta enllà i capriciós les fa tornar, tornaràs a sofrir, tornaràs a plorar, tornaràs a sentir, tornaràs a somriure, tornaràs a somiar, i la lletra de l'himne, sobreviurà a la cançó, els petons robats, els tresors perduts, els oblidats, són com fulles que el vent s'emporta enllà i capriciós les fa tornar, tornaràs a mentir, tornaràs a pregar, tornaràs a creure, tornaràs a fer-ho veure, tornaràs a volar.Si no hi ha res etern, la ressaca de dia i la botella de nit, els somriures forçats, els sanglots fingits, són com paraules al vent, malentesos passats que arreglaràs qui sap quan, tornaràs a sentir, tornaràs a plorar, tornaràs a veure, tornaràs a viure, tornaràs a tremolar.

Hi va haver un dia, quina alegria, que vaig vomitar. Com mai abans. Perdent les mans. No podia parar. Va ser com una font sense control. Em va agradar molt. Ho vaig passar genial. Diuen que vomitar és natural. Noteu, oi, la ironia? Després, encara vaig rebre mal. I a sobre, em van demanar si ho podia explicar, allò que acabava de passar. Com si ho recordés amb claredat. Com si hagués comés un assassinat. Com si estigués condemnat a la presó per haver vomitat. Com si hagués estat conscient i fent bondat. Com si res dolent m’hagués passat, com si no hagués perdut el meu estat present. Com si fos més important el que embrutem, que no pas com ens trobem, parlant de relacions entre éssers de les mateixes dimensions. Com si fossin més importants els canalons, que les morts d’aquests mateixos éssers a milions. Com si el món girés del revés. Més clar no ho puc explicar. Gairebé ja estic tornant a vomitar, aquest cop metafòricament, no us espanteu. Tot això em surt directament de dins la ment. Us ho podeu creure? Jo no gaire. Però mira, aquí estem, confessant secrets. A mi em sembla que si tothom fa una cosa l’has de fer, perquè sinó, et miren com si fossis un boig.

A vegades, o potser sempre, ens trobem amb aquestes persones que no volen, o no poden, entendre. Sovint ens pensem que elles són tan capaces com qualsevol altre d’acceptar-nos. Altres cops ens confiem i ens repetim interiorment que cal acceptar-les, encara que aquestes potser no ens acceptin a nosaltres. Posem per cas que vas al teatre amb dues noies i un noi. Sou quatre persones, comptant-te a tu mateix. Doncs sempre n’hi haurà almenys una o dues, que s’oposaran a la resta, en aquest cas, es produiria un equilibri i l’harmonia no es veuria trencada. Però moltes altres vegades, si el grup és més nombrós, l’equilibri s’esfondra com un castell de cartes en dècimes de segon. Si el que volem i podem no ho fem quan estem amb aquells que volem i podem, aleshores què farem quan estiguem amb aquells amb qui no volem ni podem? O més fàcil; què se suposa que hem de fer per acceptar-nos? Per què no podem deixar de menysprear-nos mútuament, serrant les dents, posant expressions innocents, murmurant paraules inconscients...

Pots estar tranquil en algun lloc que no sigui el mateix on havies desitjat caure mort?

Per què entre més d’un mateix, amb dos, tres, o potser més, ja no estem d’acord?

Què fer quan tots semblen indicar-te el nord just on tu veus el sud?

Em temo que la gent que no és conscient del seu propi sofriment, en fa raó per culpar i destrossar el més proper. Així de bé sabem fer el que se suposa que és natural, que no fa mal, que ens servirà per arribar a dalt...

Potser m’estic anant una mica per les branques. Jo venia a parlar d’un cas aïllat que m’ha passat. Quan et sents gairebé buit per no correspondre amb la gent i vols fugir abans no et comencis a penedir de ser allí. Quan et sents perdent el seny sense cap motiu diferent al que acabo de dir fa un moment; que el més proper, aquell que, sense voler, et vol fer el bé, va i et clava una estocada, enfonsant l’espasa immaculada, sentint dins seu la fiblada.

Quan aprendreu a ser més d’una veu? Quan entendreu que malmetre allò que és nostre i no es pot prometre, és un acte nociu que no té preu ni revulsiu? Potser m’estic enrotllant massa, però no vull causar cap amenaça. Només intento exterioritzar allò que potser, no només a mi, em va passar. Algú pot somiar amb ser ell mateix davant dels altres? Perquè ni tan sols en la ment podem concebre aquest pensament. Perquè amb la por de ser diferents i comportar-nos com nens, ens oblidem de que fa un moment érem rebels que trencaven portes i comportaments.

Un dia, no fa tant, potser va ser ahir, em van intentar ferir d’una manera constant. I no vull dir que em va causar un mal profund, però sí que diré que estic convençut que això no tornarà a passar. Ho impediré de la manera que sé: deixant de formar part d’aquest espai de temps, allunyant-me d’ells.

Qui és algú per obligar-te a fer o a dur allò que no vols fer? Per què ens hem de creure que fer el que fem és el millor que estem fent? Quantes vegades ens enganyem i després ens somriem?

SI US PLAU, podeu parar un segon de pensar en el vostre món? Estic segur que ho aconseguireu si us esforceu. És molt trist que no tingui remei el món on visc. I així ja estic feliç. Potser em digueu vell. Però jo si vull fer, FAIG, i si no, DESFAIG.

SI US PLAU, feu un pensament, per un moment. ESTIC PARLANT DE VOSALTRES, SÍ. No us penseu que m’hauré de penedir d’això que acabo de dir. Voler passar-ho bé i acabar així, quina poca fi...Quina manera més buida d’existir...Quina tristor que em feu sentir, no per mi, sinó per vosaltres, que no podreu seguir així, que haureu de deixar de viure pel meu camí.

P.D: Qui ho llegeixi, sabrà de què es tracta tota aquesta parlotada.

EM FA MOLTA PENA, UIIII..

Ui, quina pena! Ui, quin problema! No és exactament pena, és que res del que a vosaltres us rodeja, a mi m’emplena. No puc caure en la vostra condemna, que és massa poc ferma. Sou vosaltres els que no us podeu creure que estigueu a punt d’entendre. Suposo que tard o d’hora veureu alguna llum. Qui no pot entendre, no vol entendre? No sé si m’ho puc creure.

VOMITAR UN COP A L’ANY FA POC DANY. VOMITAR CADA MES NO SERVEIX DE RES. US HO HE D’EXPLICAR AMB UN DIBUIX TAMBÉ?

VOMITAR ESTÀ BÉ SI T’AGRADA GASTAR DINERS I MALGASTAR EL TEU TEMPS AMB COMPORTAMENTS ADOLESCENTS.

VOMITAR I ENSARRONAR I AFALAGAR ESTÀ BÉ SI ETS UN CÍNIC.

ÉS L’ALCOHOL EL PITJOR REMEI O LA MILLOR SOLUCIÓ PER ENTENDRE EL CERVELL?

ÉS L’ALCOHOL EL VOSTRE MÓN? VOLEU SER PARCIALMENT RODAMONS?

MILLOR OMPLIR EL CAP DE PENSAMENTS I IDEES PRÒPIES DE PLATÓ.

MILLOR CREURE EN ELS QUE CREUEN EN TU I NO ES DEIXEN ENDUR.

MILLOR ESTIMAR ELS QUE DEMOSTRIN QUE T’ESTIMEN A TU.

ÉS MÉS IMPORTANT LA NETEJA O EL QUE TARTAMUDEJA?

ÉS MÉS IMPORTANT FREGAR BASTANT O AJUDAR AL QUE NO POT PARAR DE BUIDAR?

ÉS MÉS FÀCIL CULPAR QUE NO PAS ACCEPTAR QUE ETS MEDIOCRE?

QUÈ ÉS MÉS DIVERTIT, PAGAR, BEURE I BUIDAR EL PIT, O BÉ, PASSAR-HO BÉ SENSE PRESSIONAR NI RIURE’S DEL MÉS PETIT?

QUANTES VEGADES MÉS TORNAREU A FER NO-RES?

NO ENTENEU QUE BUIDAR I OMPLIR L’ESTOMAC AMB AQUEST PREU NO TÉ SENTIT?

AQUÍ, ES TRACTA DE SER FELIÇ, QUE NO US HO HAN DIT?

POTSER ÉS QUE SI NO TENS, NECESSITES BEURE PER OMPLIR EL GIBRELL?

A MI BEURE NO EM FA RIURE, EL QUE EM DIVERTEIX ÉS VEURE-US CULPAR ALS ALTRES DE TOT I RES. NO US EN PODEU ESTAR?

POTSER ÉS QUE PREFERIU ODIAR ABANS QUE ACCEPTAR QUE NO SABEU ESTIMAR?

AIXÒ SÍ QUE ÉS SER UN BON -IC, PREOCUPAR-SE MÉS PEL CUTIS BONIC QUE PEL PROPI IC.

NO EM PODEU FER MAL, COLLA DE...

Qui us va dur...

D’això n’estic segur:

Alguns, gaudeixen causant malestar.

Hi ha gent que prefereix estimar.

Ara, si podeu, digueu-me, aquesta gent, on deu estar.