Overblog
Seguir este blog Administration + Create my blog
25 noviembre 2015 3 25 /11 /noviembre /2015 00:39

Fins aviat. Comiat. Què ha passat? Com hi ha anat? Com ha estat? Comiat. El comiat és com un hiat. És com un terme lingüístic embrutat. El comiat no té maldat, encara que ens hagi costat o afectat. No té preu ni tampoc és teu ni meu. Comiat. No s'asseu ni té veu d'un altre tipus que no sigui dir adéu. El comiat algú se'l ha inventat. És com un petit camp de blat que una forta ventada s'ha emportat. No ens hem equivocat mai amb cap comiat. Un comiat mai ens ha jutjat o mai ens ha faltat. Un comiat sempre ha fet bondat. Si que sap, el comiat. Un cop ha arribat, tot queda arraconat. Però no pas oblidat. No és fàcil. No és difícil. Simplement, és un comiat. El comiat. El teu comiat. El seu comiat. Un comiat mai s'ha oblidat. Un comiat sempre ens fa costat. Un comiat sempre és de veritat. Un comiat sempre és acordat, pactat, calmat, premeditat. Quina calamitat, comiat. Quina brutalitat, comiat. Quina manca de pietat, comiat. Però mira, al final, un comiat que ens ha separat ha estat l'encarregat de fer-nos inesborrables en el passat. Un comiat ens ha acomiadat. Un comiat ens ha abraçat. Gràcies. Gràcies, estimat benaventurat i honrat comiat. Gràcies a tu he narrat aquesta situació de profunditat. Gràcies a tu aquest sentit arrelat ha ressucitat i s'ha alegrat de tot plegat. El comiat ens manté en el bé, en la veritat, en l'unió del record allargat, en la infinita amistat. El comiat és alegrat. El comiat és la millor veritat. El comiat ens ha despertat. Ens ha estimat. Ell és el nostre millor hiat. Tu tens el cabell rinxolat. Tu ets el comiat. Tu ets la veritat. Tu has plorat. Tu t'has esforçat. Tu has pensat. Recordat. Imaginat. Així és el comiat. I els comiats. Com un ble de cabells rinxolats. Com una lleona bona i de cara rodona i brillant en la nit. Com un adéu inacabat. Com un record que s'ha enxamplat. Com un estel que ha brillat. Com el que brillarà en l'eternitat. Comiat. Fins aviat.

Repost0
21 noviembre 2015 6 21 /11 /noviembre /2015 23:57

Vel

Vel. Contempla el cel. Somriure dolç com la mel. Qui ho sabria dir. Estic al cel. Em trec el vel. Un vel que és mel. Avui estic al cel. Mitja hora més o menys per demà. Tornem a començar. Tot es pot millorar. Tot està per caminar. Vel. El que ens priva de veure el cel. El que ens impedeix sortir del zel. La sensació de perdre i no sentir buidor. Estem tots al cel. Volem com abelles portadores de mel. Solquem el cel. Esborrem el vel. No tinguem por. Em trec l'edredó. Tinc encara escalfor. No tinc pudor. Tampoc no faig pudor. Estic callat o rient a ple pulmó. Busco constantment la serenor. La comprensió. La sensació d'estar en compenetració amb el meu jo. El vel que està ple de zel i ens impedeix cada cop més escodrinyar el cel amb els ulls d'un to de dolçor, de sensació, de mel, de cel, d'anhel. Anhel de cel. Anhel de mel. Tots volem el cel. Tots volem la mel. Tots vivim amb l'anhel. Tots som el cel. Tots som al cel. Perdem constantment. Ens equivoquem. Ens emprenyem. Ens menyspreem. Ens ignorem. Ens odiem. Ens enviem missatges immediats a casa estant, tots separats buscant la mel. Tots connectats en trobar el cel i oblidar el zel. Tots anhelant aquest mateix anhel. Anhel del cel, d'esborrar el cel, d'un somriure, d'uns ullets, d'una olor, d'una escalfor, d'una sensació, que ens recordi i apropi a la mel. Llençant el vel. Encegats pels aparells apagats com els nostres anhels esborrats. Encegats per pantalles oblidant les mirades. Homenatjant i solidaritzant amb paraules les desgràcies humanes asseguts a les nostres butaques sense moure ni un peu ni tan sols posar-nos les sabates. No ho veiem. No ho veiem? El vel. Ens impedeix veure el cel. Ens arracona cap al zel. El vel no vol que tastem la mel. No vol sentir ni una paraula de caramel. Un somriure carregat d'amor de mel. Ens somriem sense esbossar somriures, en pantalles buides i xarxes virtuals ensopides. Pengem fotos buscant l'aprovació, l'estimació, l'adoració, la fama, la mala fama insana. Que ens posa el vel. Que ens fa oblidar l'olor i el gust dolç de la mel i del caramel. Ens perdem en el vel i en el zel. Compatim. No compartim. Escrivim. No parlem. Enviem. No somriem. Escoltem cançons. Llençem condons. I mai ens traiem el vel. I fingim patir quan els altres marxen i se'n van al cel. Obrim el món virtual, ens hi endinsem i murmurem que ens sap greu. Perdrem el temps compartint virtualment els pensaments íntims que són interns i esdevenen mers esdeveniments buits de sentiments. Vel.

Repost0
19 noviembre 2015 4 19 /11 /noviembre /2015 01:03

Et convido a un...Croissant. Sempre és mai i sempre tinc exàmens i sempre últimament escric i sono prepotent i inconscientment tràgic i tristament insolent i valent i estic content. No sóc res d'això. Encara estic sent. Ni tan sols no estic "en construcció". No hi ha obres en aquest paratge. No hi ha més reis ni patges. Tinc exàmens. Tinc exactes. Dies exactes. Dies d'exàmens. Escolto música i escric. Escolto paraules i ric. Tinc exàmens. Busco arbres. Tinc cames. Tinc ganes. No entenc de què va aquesta parrafada. No entenc com comença ni tampoc con s'acaba. Tinc exàmens. Dels que puntuen. Tinc setmanes. De les dures. No m'amoïno. I tant que sí. Em menteixo. És divertit. Escric bé. No guanyo res. Escric exàmens. Tinc aranyes. Per què no pares? Per què no calles? Perquè no calles. T'encalles. Tothom, tothom té exàmens. Això no és res d'interès. Això són pansits pensaments. Tinc exàmens. Tinc paraules. Tinc massatges. Tinc missatges. Tinc pena. Tinc tema. Tinc vena. Tinc poques rimes smb la paraula exàmens. Per què llegiu aquestes paraules? L'altre escriu bé. Jo ho faig malbè. L'altre dia vaig saber. Que no havia guanyat res. Fa un mes vaig treure un tres. Tinc exàmens. No em preocupa. Tinc pets. Te'ls aguantes. Tinc exàmens. T'hi escarrases. T'examines. I no veus res. Au; vés. No val res. El que escrius és monòton com el que vius. Ja no t'agrada ni l'albada ni la mirada de la teva estimada imaginada. Ja no t'agrada tenir exàmens. Examants. Ex-a mans. Ex. Quin fàstic. De què vas? Què dic? Tots tenim exàmens. Ningú llegeix les meves paraules. Ho tornaré a provar. Ehem, ehem. Bona nit. Hauria d'estar roncant, però aquí estic, ficat i embolcallat a dins del llit. Dins? Segur? Calla. Ets dur. De pelar. Ex. Exàmens. Tinc ex amants i exàmens. Però ballo. Però callo. Perquè aquí estem. Molts marxem. Jo tinc ex...D'acord. Sóc un pesat. Ja ho deixo enterrat. Aparcat. Aparca't. Suposo que demà serà un nou...examen. Calla. No hi pensis. No et vencis. Tots tenim exàmens. No en fem drames. No ploreu. Vaig a buscar els mocadors. No ho sabrà ningú. I aquella cançó: "No patiuuuu, que no esteu sools; no patiu, que per mirar d'alleugerir-ho..."

Repost0
17 noviembre 2015 2 17 /11 /noviembre /2015 01:33

Abans que res; llegeix. Això no és un comiat. Això no és un manifest d'una celebritat. No estic enfadat ni enamorat ni enrabiat ni escandalitzat ni preocupat ni oblidat ni estranyat. Només parlo dins del cap. Això no és cap text homenatjat. No et pensis que m'hagis importat més que la meva pròpia veritat. No és veritat. Simplement ha passat i s'ha escoltat com un vers cantat dins, ben endins del cap. Ho has notat. No t'ha importat. Dins del cap. Ràbia. Gàbia. Crit. Oblit. Tot és buit. Petit. Patir per qui no ha patit. Creure en qui no ha cregut. Confiar en un desconegut. Sentir un bon aixopluc. Cap on ha anat? Qui ho ha notat? Ahir dins del cap va néixer una casualitat. Ahir segur que no t'hi havies ni fixat. Ahir era un dia més del teu mes. I què més? Em deixo res? Cartes. Fartes. Cantes. Mantes. Dins del cap. Ahir feia un mes que no en sabia de tu res. Tot soterrat. Dins. Tot ben endins. Dins del meu cap. Dins del cap he desitjat que tot pot fer-se realitat. Paraules dins del cap, que escric i algú m'escriu. Vivim en un niu de maldat excavat per un soldat que ja no viu en la captivitat de la guerra que ha domesticat. No es pot domesticar allò dolent, va dir un valent. Però dins del meu cap, és tot veritat. Dins del cap, la teva maldat és llum i bondat amb un rumb fixat. Dins del cap oblido tot el que ha passat i recordo que fins i tot nosaltres ens hem despertat. Tot queda enrere, tot s'enterra i brilla com un nou dia, tot m'allibera i m'alimenta dins del meu cap. No hi ha pietat ni comiat dins del meu cap. Només aquella veu que no té preu i que m'explica històries del passat. M'alegra haver-te besat. M'alegra que s'hagi acabat. M'alegra gaver-te alegrat en aquesta ciutat que és una espelma que ens enlluerna i que avui he apagat al haver sospirat. Avui d'ahir; dins del cap ens hem mirat i ens hem perdonat el que ens vam dir. Recordant el que vam viure un altre ahir amb menys verí i més espontaneïtat. Ja ho vam dir. Ja va venir. Ja era al meu cap. No t'enamoris de mi. Clar que sí. No ho he fet pas. He fet el pas. He fet camí. El meu cap està content d'estar abraçat al record que ja hem esborrat. És més eloqüent el moment viscut ara que somrient l'he recordat dins del cap. Tot és bondat o és maldat. Depèn de com ho guardis dins del cap. Depèn de com recordis què ha passat. Tot s'evapora i tremola, riu i plora a tothora, tot s'esbraona i s'arracona, tots els somriures i riures que trobo dignes de viure, tot està encaixonat, desordenat, desperdigat, desaprofitat, descomposat, desconfiat, descongelat, desconnectat, desorbitat, desestressat i destriat dins del meu cap. Cal somriure per tot el que ha passat. Almenys, si et fa vergonya, somriu dins del teu cap. Allà tot hi cap. Allà tot és veritat.

Repost0
15 noviembre 2015 7 15 /11 /noviembre /2015 22:49

Tot és res. Vivim com homes i dones però no som més que hormones i neurones. Tot és res. Plorem i riem a estones, callem i parlem pels colzes. Estimem i enganyem, oblidem però enyorem. Tot és res. Estem perduts, fotuts, en un munt de petits instants que se'ns escapen de les mans. No som només humans. Som animals banals. Tot és res. Tot és el mateix. Estimem el que perdem, perdem el que estimem. Destruim el que vivim, vivim destruint contínuament. Vivim estimant i recordant, destrossant i oblidant. Destrossem allò que estimem. Esfondrem els nostres sentiments a cada moment. Sentim contínuament, però ho ignorem. Menyspreem el que no és el pensament. Rebutgem el sentiment. Allò que ens mou, el que més ens cou. Tot és res. Res no és. Perdem el que volem perquè no sabem el que desitgem fins que ho oblidem. No es pot guanyar sempre. Res és res. Tot és poc. Tot és res. Instants fugissers. Abans i després. L'ara ens espanta, ens fa sentir malastrugança, ens empassa, ens esclafa, ens abrasa, ens abraça. No volem res. Tot és gens. Estimem poc. Pensem tot. Sentim un any de cada vint. No ens en penedim. No ens ensopim per no sentir. Ens entristim per pensar en què hem de dir. Tot és res. Volem el que no podem en tot moment. Perdem i ens hi abraçem. No ens arrisquem. Només un cop i després mai més. Estem massa pendents de tot i massa desinteressats del foc que crema dins el nostre cor. No ens posem gairebé mai del tot d'acord. No parem quiets. Sempre volem desenterrar més or. Tenir la raó en tot. Pensar i saber tot. Quan tot és res. Quan per sentir no cal més. No cal dir. No cal patir. Sentim però no ho sentim. No hi pensem però pensem molt en qui no tenim. Tot és res. Tot és poc pes. Tot acaba malmès. Au, ves. Jo valc més. No pots entendre els meus intel.ligents raonaments. Ho volem tot. Oblidem tot. No ens volem. Ens utilitzem. Tot per res. Tot és res. No som res. Val més no pensar. Haurem de marxar. Val més no dir més. No pensar en res. Si es pogués. Ai, si sentíssim més. No seríem res més. Seríem res. Ho seríem tot. Perquè, ja sabeu, tot és res.

Repost0
15 noviembre 2015 7 15 /11 /noviembre /2015 02:42

Pau

Avui fa estona que és avui, però segueix sent ahir. Molts pensem en la pau quan arriba la guerra, molts pensem en rls altres quan arriben els problemes. La pau és la clau per viure d'una manera més lliure o almenys tenir un riure dins del propi cau. La pau vol respecte i justícia, no vol res de la demagogia o la falsa condolència. Allà és on la pau rau. La pau necessita franquesa, una correcta entesa, una important empresa, voluntat i obligarietat d'una estesa avinentesa. La pau és la nau que condueix a la llibertat amb escreix de la humanitat. La pau no és per un babau, cal tenir mentalitat i bondat, cal estar preparat i conscienciat. La pau no es demostra penjant una imatge a les xarxes socials. La pau es demostra evitant la guerra. La pau és fugir de tot allò que la calma esguerra. La pau és el que tots volem constantment. La pau és la paciència, és com el retorn immediat al record daurat de la nostra preuada infantesa. La pau ens dóna saviesa, ens pronuncia una promesa que és universal i eterna com la nostra existència. Cada dia és una nova alegria per descobrir, i cada dia cal pensar i recordar la pau. No podem deixar de lluitar per estimar-nos com a iguals. No podem rendir-nos, creient que els polítics corruptes i els terroristes abruptes podran pansir-nos. Som la pau. La pau és on rau el camí de la nostra espècie. La pau és el fil que va teixint cada matí, no hem vingut aquí a patir. La pau comença en un mateix, i cada dia es desfà, s'oblida i es repeteix. Molts hem dit imitant-nos que ens sap greu. Molts hem sacsejat les cames sense alçar un sol peu. No n'hi ha prou amb dir als meus "amics" de Facebook, Twitter i Instagram que em sap greu. No n'hi ha prou amb compartir una foto de la torre Eiffel. No ens enganyem. La pau pot esfondrar-se en cap moment. La guerra terrorista, aquesta lluita sense fi, aquest moment, tot just comença avui. No ens podem rendir. No hi ha poc per dir. Però sobretot cal fer. Moure fitxa. Aconseguir. La bomba pot caure al teu veí. I tu pots dir: "mentre no em passi a mi." L'atac terrorista pot produir-se a la tevs ciutat, però mentre jo estigui bé, no passa res. Em mostaré públicament trist, decebut i totalment capficat en la situació pèssima que les víctimes estant vivint. Però només estaré fingint. No ho estaré patint. No ho estaré patint. Dir que estic patint no significa en cap cas que realment estigui patint. Ni menys encara si es diu públicament. No estic dient que tots mentim contínuament, perquè no és tan senzill. El que aquí fem és que adoptem tots el paper suculent de voler ajudar i ser solidari en el moment de la situació que s'està combatent aferressadament. Però no ens hi esforcem. No hi lluitem. Quina importància hi donem? No ho sofrim en cap cas realment. Pots dir que desitjes la pau. Però és de babaus. Perquè per més que desitgis tenir un cotxe, si no te'l compres no el tindràs. No n'hi ha prou amb dir em sap greu i això és horrible, impossible, terrible. No serveix de dir disculpar-te un cop s'ha tret de l'aigua el peix. Hem de ser més. No intentar ser els demès. Arriscar més. Lluitar més. I no passsar el dia escrivint com ens sentim. Jo ho faig, i em desfaig. Compartim amb gent que desconeixem coses que ni tan sols entenem o sabem. Mentrestant, milers de pobres moren a cada instant, i alguns terroristes segueixen bombardejant. Les coses no canviaran si només ens disculpem i ens imaginem que no hi estem involucrats. Ni serveix per més que quedar-nos parats, aturats. No canviaré ningú per escriure això. Ho escric sense condició. Tampoc vull que sembli un sermó. Simplement, dic, que ens adonem del que estem fent. No cal posar-se fanàtic amb les xarxes socials per ser solidari. No cal que fem fals periodisme. Jo l'estic fent. Però igualment. Quanta gent estem perdent mentre escric aquest pensament?

Repost0
11 noviembre 2015 3 11 /11 /noviembre /2015 01:22

Em penso que et penso. Et penso o això penso. Em penso que no sé què penso. No em penso el que penso. Penso que no penso però potser em penso que he pensat, o no penso com he pensat. No em penso rendir d'intentar pensar en com penso. Però penso que pensar com penso no és com s'ha de pensar. Pensar per oblidar o per recordar el que penso. Em penso que ja no penso en què penso, o potser em penso que ja no sé què penso. Penso pensar en pensar. Però de moment no hi penso. Penso que pensar és arrossegar les dents i el temps en pensaments improcedents. Penso que no penso tant com fa un instant. Tinc un amic que em penso que pensa com penso. Penso que pensar no és sa, no pas tant com em penso. Penso que tots tenim penes i pensaments. No hi ha pensaments bons o dolents, només pensaments incompetents i inconvenients. Penso pensar no tant sovint en pensar el que penso. Morim a cada instant, així que, per què pensem tant? No estem aquí per pensar en el que hagi de venir, al cap i a la fi, tot pensament és un fi. No té cap sentit, pensar el que s'ha dit o no s'ha dit. Em penso que tots pensem que no entenem i el neguit perdem entre el desig de pensar en alguna cosa més plaent. El delit és pensar constantment, pensaments incoherents ressonant efusivament dins la teva ment absorbent. Penso pensar en algun moment en deixar de pensar en algun moment. Pensem més que no vivim. Pensem més el que vivim, que no vivim el que pensem. Pensem en què fem i no fem el que pensem. Penso que pensar està sobrevalorat, igual que comprar carn al mercat o anar a dinar a un restaurant vegetarià. Penso que els pensaments són dolents com els fruits secs remollits per la densitat del vent. Penso pensar més en mi. Fer i no dir. Penso penso i penso en tot el que no et vaig dir. Tot el que està arraconat dins del meu petit pit tancat. Penso en cada instant que penso. Amb tu penso, quan no penso en tu. Pensar amb tu, pensant en tu. Pesant...Pensant.

Repost0
7 noviembre 2015 6 07 /11 /noviembre /2015 14:24

Ahir sospirava i reia i creia en la matinada i veia cada mirada com una abraçada vella. Ahir deia cada vegada cada nova besada res és més que una isolada, refrenada, calmada, sensació bressolada. Ahir deia coses que avui no diu. Així ahir era com avui no viu. Així ahir reia com avui no riu. Ahir callava i avui escolta les seves paraules. Ahir va prometre i avui va recordar. Tardà. Tot el que ahir era ja avui és en va. Records que no són més ahir que records d'ahir. Avui somriu per un motiu no com el que s'adeia amb el que somreia ahir. Avui no diu que ahir deia mil vegades que les estrelles eren seves per contemplar-les. Ahir creuava les vies i avui no vol ni creure en tramvies. Ahir cantava les hores i avui canta per les hores. No entèn però comprèn. No era ahir el que creu avui. Ahir plorava, avui ni tan sols ho recordava. Per què ets així amb mi, pregunta avui a l'ahir. Ahir callava. Avui somicava. Ahir somiava, s'estancava. Avui roncava, s'estovava. Ahir era alegre, avui és tranquil. Ahir era problema, avui és poema. Ahir no vol demà, avui no vol marxar. Avui prefereix tornar. Per què em va mirar, ahir? Per què ja no em mira, avui? Per què no em mira com ahir? Avui pregunta per l'ahir, ahir pregunta pel demà. Ahir erets aquí. Ahir, erets aquí. Avui, estàs. Avui, no estàs amb mi. Avui, ja no puc dir el que deia, com ho deia, ahir. Avui subsistir, ahir aigualir. Ahir viatja per un altre camí, avui no està decidit. Prometo que demà no serà avui. Prometo ser un riu que avui no viu. Prometo que serà avui. Promet-me que demà no sabràs i no et recordaré avui. Avui penso en l'ahir que pensava en mi. Ahir pensava en avui amb un somrís. On ets, avui? Aquí. Sóc el teu ahir, el demà. Ara ja està aquí. Per fi. Aviat. Ahir ha arribat.

Repost0
5 noviembre 2015 4 05 /11 /noviembre /2015 17:13

Fi

Algú va dir que no hi ha cap fi. Algú va comentar que res es pot acabar. No sé si es va equivocar, o malament ho vaig interpretar. Faig fàcilment rimes, perquè són fàcils i buides. La fi que vas predir no ha arribat a mi, suposo que algú ja t'ho va dir. El que coneixes s'acaba tant bon punt - i en el mateix moment- ho deixes. No valen perquès ni potser ni perdons ni cupons ni queixes, no pas per aquestes reixes que deixes. No hi ha res que valgui més, tot té una fi sense fi, un fi sense fi. No hi ha breixes. Mai no creixes ni decreixes. Res et deixes. Res de queixes. Coneixes i menges. Dorms i creixes. Però repeteixes. I tot seguit, endevina-ho, repeteixes. No et mereixes. No hi ha fi perquè no existeixes. Qui existeix aquí? Algú m'ho va dir. No hi ha fi ni res a dir. Oblides qui deixes i deixes qui oblides, vides buides on no creixes ni neixes. No exageres. No t'estremeixes. No bleixes. No panteixes. No és fosc ni res de res. Ho deixes. I segueixes. Tot són metxes sense metges. Flames blaves, sang, que encèns i, tot d'una, lluna, ang, pang, i acabes, ho deixes, i segueixes, repeteixes. No hi ha repte. Ni recepta. No hi ha meta. No hi ha secta. És un fi sense destí, un camí d'oblit que panseixes i maleeixes mentre coixeges i t'oprimeixes. No hi ha rimes altes ni primes. Vives i fines. No mereixes. El que veus, t'ho beus sense aixecar els peus del lloc on seus. No sofreixes. No pateixes. No inventeixes parauleixes. Creixes. Creixes. I decreixes. Qui ho va dir? No hi ha fi. Estàs aquí. Estem aquí. Ahir va ser ahir. Estàs on vas, amb tu o amb mi, aquí. Aprens i desaprens moments intensos. Tensos. Creixes. I fineixes. Per després, res de res. Repeteixes.

Repost0
30 octubre 2015 5 30 /10 /octubre /2015 23:09

Avui he vist un vídeo que m'ha fet pensar. Val, entesos, per descomptat, segur que ja el coneixeu o n'heu vist deu mil de similars. Però val la pena analitzar-lo, almenys superficialment. Em ve de gust ironitzar una estona sobre les ments sexuals i els seus desitjos incívics. Bé, queda millor dir-ne les ments pervertides. I puc afegir: poc ortodoxes, impulsives, vergonyoses, abussives, sexistes, masclistes, ments que de mentalitat en tenen poc, ments dements, ments inconscients, ments d'homes gens valents... Així doncs, he discutit amb mi mateix i altres sobre la idea principal que se'n desprèn. En diuen experiment social. Potser ja sabeu de què parlo. Jo a vegades no sé de què parlo, però avui sí. La premissa inicial (ideada expressament pensant en atreure els mascles de la jungla terrícola) era d'exhibir una actriu que fingia ser una noia perduda i beguda, però no per això poc simpàtica, amb un generós escot, recolzada o aturada al mig d'un carrer de la ciutat de Madrid. Tots els que s'aturaven a parlar-hi eren homes. I cap d'ells tenia intencions solidàries. Conversaven una breu estona. De seguida que descobrien que la noia havia begut més del compte, proposaven sense pudor d'anar a beure encara una última copa. El següent punt de l'excel·lent il·lustríssima i caritativa ptoposta era d'anar a un hotel. Però no penseu malament. Anar a un hotel perquè així la noia borratxa pugués carregar el seu mòbil i trucar les seves amigues. Anar a l'hotel per això i res més. Clar. Qui diu res de fotre un clau, follar-se aquella desconeguda, mullar la llesca? No, no, tots els homes són educats amb la noia. Tots tenen intencions lloables. Fins i tot aquell que s'hi acosta massa i l'aferra per la cintura mentre li menja el rostre maquillat i els llavis carnosos fent un poema romàntic sense necessitat d'un sol mot. Quants cavallers hi ha pel món! Quina poca intenció sexual tenen aquests homes! Quanta generositat i bondadesa! Per favor. Ja n'hi ha prou. D'acord, l'actriu fa un esforç per cridar l'atenció. D'acord, per anar beguda camina prou bé i es comunica la mar de bé. D'acord, no és un simulacre gaire fidel a la realitat quotidiana. Però no deixa d'intrigar-me. No deixa de ser significatiu que, a plena llum del dia, en una ciutat gran, tants homes adoptin el mateix rol possessiu i despertin del desig carnal al detectar l'oportunitat de la seva vida; una noia beguda, bonica, escotada i sola. És com donar vint croissants de xocolata a tots els qui passen gana. El problema és que estem parlant de dues fams diferents. Una és carnal i instintiva. L'altra, filològica i instintiva. S'assemblen. Però es pot morir de gana de cardar? Es pot morir de fam sexual? Jo diria que no. I morir de fam? Jo crec que sí. O sinó, pregunteu als nens i nenes que moren cada dia de gana a qualsevol racó del món. Els que poden estar morint ara mateix. Els que moriran d'aquí uns minuts.  Sempre acabo sent dramàtic o tràgic, trist o ensopit, esterotipat o pesat. Però creieu-me, jo me'n ric de tot plegat. Ric, però no us confongueu. No ric per plaer. Ric per no plorar. No penseu pas que tots els homes siguin uns abusadors i masclistes. Jo no ho sóc pas, i no crec que sigui l'únic. Però la majoria foten un clau a tota costa. En fi, queda molt camí. I ara ric, perquè no em queda res per dir.

Repost0

COMPRA AMLEPSE

 

AMLEPSE, ROBERT CASJUANA DASCA, Amlepse, amlepse llibre, amlepse libro
AMLEPSE, la meva primera novel·la publicada

 

 

 

...Hi ha moltes coses per sentir...

 

 

 

The Raven Boys, MAGGIE STIEFVATER

J.DICKER

"Dues coses donen sentit a la vida: els llibres i l'amor".

 

JOEL DICKER

 

I wonder

"I wonder how many times you've been had

And I wonder how many plans have gone bad

I wonder how many times you had sex

And I wonder do you know who'll be next

I wonder I wonder wonder I do"

 

Rodriguez

 

Un dels meus llibres preferits

...Hi ha tantes coses que es tornen boniques quan te les mires bé...

 

...Hi ha coses que és millor deixar enterrades i oblidades...

 

 

...Al cap i a la fi, fer-se gran és qüestió d'aprendre a mantenir-se en el bàndol dels que riuen...

 

...Si penses que hi haurà demà, s'esvaniran les teranyines i les penes....

 

 

Si no em desperto, LAUREN OLIVER

"EL AMOR ES LA DROGA DEFINITIVA"


 

 

 

BRYAN FERRY

Frases

...La joventud es una novia caprichosa. No sabemos entenderla ni valorarla hasta que se va con otro para no volver jamás...

 

 

Juventud de Homero


 

Marina, CARLOS RUIZ ZAFÓN