Turró de lacasitos.És un bon títol. Com les bones hores que ens passem tots plegats ornamentant les cases perquè arriba un dia de consumisme disfressat de celebració. Un dia que no vull dir que no m'agradi, comences a menjar turrons i no hi ha qui et pari. Però i això és tot? Tanta feinada per menjar una sopa, un pollastre, i rossegar un trosset de turronet? Que bonic i absurd. Com un petit cuc. Turró de lacacitos, autèntica xocolata. I després es pregunten per què la societat no avança. El pot és gegant, però no hi ha per on agafar-se, a aquest món plegat de rodamons i de vides sense noms farcides de mentides li falta una nansa. És una autèntica farsa. Com les xarxes socials. Només produeixen mancança. Falsa versemblança. Enveja i enyorança. Pujança d'ego i després baixança. No quadra la balança. El món és una gran pansa. Penjant fotos i enviant missatges sense moure's de casa. Immediatesa que cansa. Ja no ens cansem per somriure. Ara ens cansem per viure. Fins i tot ens cansa escriure. Turró de lacasitos. Ja que estic, somric, sospiro i llegeixo, aprofito. Abans que sigui hora de fer no-res, menjar el pollastre farcit i riure sense sentit. Celebrar turró de lacasitos. I menjar. I pensar, que bo que està, quasi vomito, ja ve Nadal, anem a gastar, donar valors materialistes a aquesta societat que va a piles. Que és farsa. Com el discurs del rei. Com els ninos de quan erets nen. Innocent. Com els lacasitos. Bon Nadal. I tal. No tinc depressió. Perdó per això. És que he menjat massa turró. Estava bo. Com aquest dia de debò. Permeteu-me el sarcasme. Jo bridaré pel turró. La resta, és un barril buit que fa pudor.