Diari d'H, o la nena prodigi anomenada Hypatia Pétriz

Hi havia una vegada, en el món de la literatura actual...

...Una nena de tan sols catorze anys que escrivia d'una manera magistral i que, per si això no fos suficient, cantava i tocava un quants instruments la mar de bé.

Aquesta nena, que més aviat se la pot anomenar nena prodigi, es diu Hypatia Pétriz i existeix de veritat.

No us sona el seu nom? Doncs aviat us sonarà!

Amb només catorze anys ja ha publicat la seva primera novel·la, un debut sorprenent, musical i divertit que no deixarà indiferent a cap adolescent. (Dient això m'incloc a mi mateix, tot i que ja estic força lluny de l'adolescència...)

I sense més dil·lacions, aquí us deixo amb la ressenya de Diari D'H:

DIARI D'H,

d' HYPATIA PÉTRIZ.

SINOPSIS

Un mes abans de fer els 14 anys, la H rep un diari de regal.

Decideix fer-lo servir i anota cada dia tot el que viu, pensa i sent, en el que serà el mes més intens de la seva (curta) vida:

li agrada el seu millor amic, però a ell li agrada una altra; les seves ex-amigues no li parlen; aconsegueix l'oportunitat de formar un grup musical per un concurs; és cortejada per un admirador secret a Facebook; i el seu pare divorciat insisteix que la seva nova nòvia i la Hypatia es facin grans amigues quan amb prou feines es suporten...

A qui no li entren ganes de llegir immediatament aquesta història repleta de música, somriures, amor, cançons inoblidables, i mil coses més?

Qui no voldria tenir un diari íntim tan xulo com aquest?

A més de l'originalitat dels personatges, de la profunditat en cadascun d'ells, les peculiaritats que els caracteritzen i la màgia que els uneix a tots, hi ha un amor no correspost, una vida plena de música, uns diàlegs exquisits...

En definitiva, tots els ingredients necessàris per crear una novel·la única, original i musical com la mateixa autora.

CITES DEL LLIBRE

7. Quan aquest quadern envelleixi, desprendrà l'olor dels fulls vells, i les pàgines es tornaran groguenques. Em mola molt aquest aspecte decadent dels llibres.

8. A la llibreta només apuntaré el que em sembli important. Cada línia que escrigui serà un tatuatge a la pell dels fulls. M'estalviaré paraules buides.

Sóc una ionqui del Lluís. Com més el conec, més necessària m'és la seva presència. Ara mateix em veig incapaç de viure sense ell, sempre està als meus pensaments.

Mai m'he atrevit a dir res d'això. No ho faig perquè em fa molta por. No sé com reaccionaria...És horrible no poder-li confessar els meus sentiments. 

Em pregunto si li agrado. Com ho puc saber?

És un d'aquests nois que només pensa a tirar-se tot el que es mogui. El Rafa té més bíceps en un sol braç que cervell dins del crani. No crec que li doni per a molt més que per imaginar-se la meva amiga despullada.

Jo: Em pots dir qui ets, si us plau?     

Ell: Ho sento, però aquesta opció no està disponible. Almenys, de moment.     

Jo: I em pots dir alguna altra cosa teva? Què t'agrada?

Ell: M'agrada molt la música, el cinema, els poemes, les bones històries, la fotografia i la puntura. I tu.          

Jo: Oh, gràcies! Però posar-me a la mateixa categoria de l'art és exagerat. L'art és superior a mi.

Ell: En això t'equivoques. Tu ets una obra d'art vivent.     

Jo: Ara sí que m'has fet posar vermella...Noi misteriós, ho sento, però he de tancar l'ordinador.   

Jo: Ara estic amb The Killing Moon dels Echo and the Bunnymen.         

Ell: És una cançó preciosa. M'agradaria ser aquesta cançó, perquè així existiria cada cop que decidissis tocar-la. I jo entendria les teves emocions a la perfecció, les portaria dins i la teva ànima sortiria per mitjà de les meves notes... I jo em sentiria orgullós, perquè transportaria els sons que amaguen els teus sentiments.

Jo: Ets tan cursi, River, que em faries riure si no fos preciós el que acabes de dir. Ets un poeta! Ell: Buf...Ja m'agradaria! Només he dit el primer que m'ha passat pel cap. M'has robat el cor i l'ànima.

-Quan ho has descobert, que senties això per mi i no per la Frida?       

-No ho sé...Fa poc, però sabia que amb tu era autèntic el que sentia.   

-I tu i jo què som ara? Parella?  

-Crec que sí. Però el nom no importa. Tu i jo som tu i jo, i punt.

M'agrada la Patti Smith perquè trenca amb l'estereotip de dona perfecta que ens ensenyen -la Sarah, per exemple -. Sempre ha sortit a escena amb tota naturalitat, sense cap artifici.

-Aquest noi és raríssim-ha comentat l'Ignasi.- No hi ha qui l'entengui.    

-Jo sí que l'entenc-l'he tallat.  Tots m'han mirat sorpresos, com esperant que els expliqués de què els estava parlant. Però no he dit res més.

La meva pell ha sigut com un mapa per a ell, i l'ha resseguida amb les seves mans buscant el meu somriure. Si tanco els ulls, encara puc notar la calidesa de les seves carícies. En aquell moment no calien paraules perquè la felicitat de l'Edu es notés. 

I, mentre esclataven els coets i esclatava tot el que sentíem, m'ha semblat que el món desapareixia durant una estona i només existíem nosaltres.

Mai ningú m'havia demostrat que totes aquelles coses boniques que em va fer existien fora de les novel·les...I en els seus ulls preciosos, que per primer cop no fugien dels meus, es transparentaven tots els seus pensaments i els seus sentiments quan m'abraçava... Escolto el seu nom i automàticament somric com una estúpida.

El problema és que no crec que s'atreveixi a mostrar els seus sentiments. Ni tan sols ahir, quan estava a soles amb ell, em va dir que jo li agradava. Tot ho feia en silenci...

L'Edu ha respirat fondo. Per primer cop des que el conec, ha parlat sense parar-se ni un moment, com si es deixés arrossegat pel seu esperit de poeta.

El seu discurs ha provocat sospirs i ralles al final: 

-Fa només uns quants dies no m'hauria imaginat mai que pogués fer el que estic fent ara. Jo devorava qualsevol llibre que em caigués a les mans, feia qualsevol cosa per tal de no enfrontar-me a la gent. Però llavors em vas parlar, H. Em vas fer adonar que jo podia existir fora dels llibres i que algú absolutament meravellós era capaç de perdonar els meus defectes i estimar-me. Em vas ensenyar a mostrar-me tal com sóc i no ha estat gens fàcil. Havia d'acceptar primer els meus sentiments...

(...)   

-Ja no em fa vergonya dir en veu alta que t'estimo, H. Tu ets el premi més gran que podria desitjar en aquesta vida. Millor, fins i tot, que el xiclet de mitja tona.

Hem tocat aquesta cançó per darrer cop. 

I aquesta vegada, ha sortit de puta mare.

CONCLUSIÓ

No hi ha massa per dir.

Només que...

TOTHOM HA DE LLEGIR AQUESTA NOVEL·LA, ALMENYS 1 O 2 COPS A LA SEVA VIDA, PERQUÈ ÉS GENIAL!!!

Mil gràcies, H!! 

Quines ganes de llegir un altre llibre teu!!

Sort que sóc una persona pacient, que sinó...