Els dies que ens separen, de Laia Soler

Aquí us deixo una ressenya sobre Els dies que ens separen, una novel·la magistralment escrita, l'última novel·la que he llegit.

M'ha agradat tant, que la tornaria a llegir ara mateix.

Però sempre intento no repetir, hi ha massa llibres pendents per llegir, i massa pocs dies per fer-ho.

Així doncs, aquí teniu la ressenya de Els dies que ens separen,

de la jove escriptora Laia Soler.

SINOPSI

L'Abril està obsessionada amb els seus somnis. 

Des que es va crear amb aquell desconegut a la biblioteca, ell se li apareix cada vegada que es queda dormida. 

En el seu món oníric, el noi és el Víctor, un burgès de la Barcelona de 1914, i ella... 

Ella ni tan sols és ella mateixa, sinó la Marina, una obrera que viu al mateix edifici que el Víctor. 

Mentre la història dels dos joves del passat avança nit rere nit, l'Abril lluita per mantenir-se al marge de les emocions de la Marina i intenta descobrir què signifiquen aquells somnis.

CITES

LAIA SOLER

ELS DIES QUE ENS SEPAREN

El Víctor no diu res més, i jo tampoc. La mare sempre m'ha dit que si un no té res important per dir, és millor no dir res.

Ningú té elecció. Tots hem de jugar al bàndol en que ens ha tocat néixer.

Els senyals només existeixen i tenen sentit quan volem que en tinguin.

El Víctor deixa el bombí  sobre la taula amb un gest elegant i se'm apropa. No sé què pretèn; només sé que vull descobrir-ho. No puc apartar els meus ulls d'ell, que cada cop és més a prop.

Només un crit agut i punyent és capaç de trencar la bombolla que ens protegeix.

Si tens amor no necessites res més, i si no en tens, no importa gaire què més tinguis.

Jo ho prefereixo així. Prefereixo una vida complicada al teu costat, sigui on sigui i sigui quan sigui, que renunciar a tu. Per a mi, el que és correcte és això. Estar junts.

-I si d'aquí a un temps t'adones que no sóc el que voldries?   

-I si d'aquí a un temps la lluna es despenja i ens cau a sobre el cap?   

-Parlo seriosament.   

-I jo. Víctor, estic segura d'això. Tinc por, però cap dubte. T'estimo i seguirà sent així mentre la lluna segueixi allà dalt.

-És una promesa?  

No he de respondre. Els dos coneixem la resposta.

Encara que passi una eternitat, seguiré pensant en tu. El temps no té prou dies per separar-nos. Fins llavors, cada sospir que llenci portarà el teu nom. T'estimo, en aquest i en els cinc continents.

Que la felicitat neix d'un mateix i que ningú pot fer-te feliç si tu no et sents així amb aquella persona. El Víctor aconseguia fer-me feliç, fins i tot quan semblava que no hi havia res alegre dins meu. Em feia sentir estimada, però sobretot afortunada. Tots aquests sentiments segueixen aquí, a flor de pell, i no permetré que es marceixin. Seria com deixar que un arbre mori durant l'hivern  només perquè és una època difícil.

Compliré la promesa que vaig fer el darrer cop que ens vam veure: l'estimaré mentre la lluna segueixi allà dalt. Ell tenia raó, i ara ho veig més clar que mai. El temps no té prou dies per separar-nos.

Sé que algun dia tornarem a estar junts. Al cel, a l'infern, a la terra o a les profunditats de l'oceà. El lloc és el que menys importa.

-No hauries d'haver marxat.-va dir ella. 

En la seva veu no hi havia cap nota de ressentiment ni de rancúnia. Era només el desig del que hauria d'haver estat. Ell va amagar una ganyota de dolor i va fer un altre pas endavant.

-No m'hauries d'haver deixat marxar.       

(...) 

-Mai et vaig tornar el teu didal.