frases de John Green, NO ESTÀ ESCRIT A LES ESTRELLES

No està escrit a les estrelles, frases de John Green.

Aquí us presento un llibre increïble, que he llegit fa pocs dies, i que m'ha deixat meravellat per la seva tendresa i la seva profunditat a l'hora de reflectir els sentiments i els pensaments dels personatges empresonats en una vida dura...

JOHN GREEN, NO ESTÀ ESCRIT A LES ESTRELLES

Quan va pujar la marea, l'Home Tulpia holandès va encarar l'oceà:   

-Contuberni replicaire metziner incògnit garlaire. Guaita, puja i baixa, i s'ho enduu tot.   -El què?-vaig preguntar. 

-L'aigua- va dir l'holandès.- Bé, i el temps.             

PETER VAN HOUTEN,   Una aflicció imperial

Jo: “Si vols que sigui una adolescent, no em facis anar al Grup de Suport. Aconsegueix-me un carnet fals i així podré entrar a les discos, beure vodka i prendre maria.”    

Mare: “La maria no es  'pren', això

per començar.    

Jo: “Ho veus, és de les coses que sabria si m'aconseguissis un carnet fals.”

Només hi ha una putada més gran en aquest món que dinyar-la d càncer als setze anys, i és tenir un fill que la dinya de càncer.

Mare: “Hazel, et mereixes viure.”

-Em fa por l'oblit.

-Arribarà un moment que tots serem morts- vaig dir- Tots. Arribarà un moment que no quedarà cap ésser humà per recordar que va existir algú o que la nostra espècie es va fer. No quedarà ningú per recordar Aristòtil o Cleopàtra, imagina't a tu. Tot el que hem fet i construït i escrit i pensat i descobert serà oblidat i tot això -vaig fer un gest per abastar-ho tot- haurà sigut en va. Potser aquest moment arribarà aviat i potser falten milions d'anys, però encara que sobrevivim al col·lapse del sol, no viurem per sempre. Hi va haver un temps abans que els organismes tinguessin consciència

i n'hi haurà després. I si la inestabilitat de l'oblit humà et preocupa, t'animo que ho ignoris. 

-Per què em mires així?  

L'August va mig somriure.   

-Perquè ets guapa. M'agrada mirar la gent guapa, i fa un quant temps vaig decidir no negar-me als plaers més senzills de l'existència.

Casa teva és on és el cor

Els bons amics costen de trobar però són impossibles d'oblidar

L'amor verdader neix dels moments difícils

Sense dolor, com sabríem què és l'alegria?

-Però jo crec en l'amor verdader, m'entens? No crec que tothom arribi a conservar els dos ulls o que no es posi malalt o el que sigui, però tothom hauria de tenir amor verdader, i hauria de durar com a mínim tant com la teva vida.

Un dels nombrosos beneficis de no fumar és que els paquets et duren per sempre.

-"Gronxador desesperadament sol busca casa acollidora"-hi va afegir ell.       -"Gronxador solitari vagament pedofílic busca culs de nens"-vaig dir jo.

Estàs tan ocupada sent tu que no tens ni idea de com ets de totalment insòlita.

“Anem, doncs, tu i jo”-vaig començar nerviosa- “quan el vespres s'estén contra el cel / com un pacient anestesiat sobre una taula.”

-Estic enamorat de tu.- va dir amb calma.    

-Augustus.-vaig dir.      

-Ho estic -Em mirava fixament, i jo veia que se li arrugaven les puntes dels ulls.- Estic enamorat de tu, i no estic per negar-me el senzill plaer de dir certeses. Estic enamorat de tu, i sé que l'amor és només un crit al buit, i que l'oblit és inevitable, i que tots estem condemnats i que arribarà un dia en què tots els nostres esforços es tornaran pols, i sé que el sol engolirà l'única terra que no tindrem mai i estic enamorat de tu.   

-La gent sempre s'acostuma a la bellesa, però.   

-Doncs jo encara no m'he acostumat a tu-va contestar, somrient. Vaig notar que em posava vermella.

-Per què és blau, el cel? -vaig preguntar.    

-Perquè.- va contestar. Vaig riure.

Vaig obrir la porta. Em va mirar la samarreta i va somriure.  

-Molt graciós-va dir.    

-No diguis gracioses les meves tetes.-vaig contestar.   

-Sóc aquí-va dir la mare darrere nostre.

Augustus:  En què penses?        

Jo:  En tu.       

Augustus:   Què de mi?        

Jo: “No sé què m'estimo més / la bellesa de les inflexions / o la bellesa de les insinuacions. / la merla xiulant / o just després.”

Augustus: “Ostres, que sexy que ets.”     

Jo: “Podríem anar a la teva habitació.”      

Augustus: “He sentit idees pitjors.”

“Qui és tan ferm que no es deixi seduir?”, havia escrit William Shakespeare.

-No penso que et mors.-vaig dir- Penso que tens una mica de càncer.     

Va somriure. Humor negre.    

-Vaig amb una muntanya que només puja- va dir.        

-És el meu privilegi i la meva responsabilitat pujar-hi amb tu.        

-Seria molt ridícul intentar enrotllar-nos?        

-Res d'intentar. Només compta fer.

-La meva nostàlgia és tan extrema que sóc capaç de trobar a faltar un gronxador que el meu cul no va tocar mai.   -La nostàlgia és un efecte secundari del càncer.-li vaig dir.   

-No, la nostàlgia és un efecte secundari de morir-se -va contestar ell. Damunt nostre, el vent bufava i les ombres ramificades es recol·locaven en la nostra pell. En Gus em va estrènyer la mà.

-És una bona vida, Hazel Grace.

-I era presumit: no crec que hagi conegut mai una persona més atractiva físicament que fos més plenament conscient del seu propi atractiu físic. Però diré una cosa: quan els científics del futur apareguin

a casa meva amb ulls robots i em diguin que me'ls emprovi, diré als científics que se'n vagin a cagar, perquè no vull un món sense ell.

-Em dic Hazel. L'Augustus Waters era el gran amor amb mala estrella de la meva vida. La nostra era un història d'amor èpica, i no seré capaç de dir-ne més que una frase sense desaparèixer en un mar de llàgrimes. En Gus ho sabia. En Gus ho sap. No us explicaré la nostra història d'amor perquè, com totes les històries d'amor de debò, morirà amb nosaltres, com ha de ser. Esperava que fos ell qui em fes l'elogi a mi, perquè de ningú no m'hauria agradat més que...-Vaig començar a plorar.- Molt bé, com no plorar. Com estic: molt bé. Molt bé.

-L'August Waters era l'alcalde de la Ciutat Secreta de Cancervània, i no es pot substituir -va començar l'Isaac.- Altra gent us podrà explicar històries divertides d'en Gus, perquè era un paio divertit, però jo us n'explicaré una de seriosa: un dia, després que em traguessin l'ull, en Gus va aparèixer a l'hospital. Jo no hi veia i tenia el cor trencat i no volia fer res, i en Gus va entrar de cop a l'habitació i va cridar: “Tinc una notícia magnífica!”. I jo li vaig dir: “La veritat és que no vull sentir cap notícia magnífica, ara mateix.” i en Gus va dir: “És una notícia magnífica que vols sentir” i li vaig preguntar: “Entesos, què?” i ell va dir: “Tindràs una vida llargia i bona plena de moments genials i terribles que encara no et pots ni imaginar!”

Sentia el vent entre les fulles, i amb aquell vent viatjaven els crits dels nens dels parcs infantil, més allunyat, uns nens que es feien una idea de com viure, com navegar per un món que no estava fet per a ells tot navegant per un parc infantil que sí que ho estava.

L'únic que sé del cel i l'únic que sé de la mort és en aquest parc: un univers elegant en moviment continu, ple de ruïnes ruïnoses i nens cridant.

Van Houten,  

Sóc una bona persona però un escriptor de merda. Vostè és una persona de merda però un bon escriptor. Faríem un bon equip.

Els meus pensaments són estrelles que no puc agrupar en constel·lacions.

Què més? És tan bonica. No et canses mai de mirar-la. No t'amoïna gens si és més llesta que tu: saps que ho és. És divertida sense ser mesquina. L'estimo. Tinc molta sort d'estimar-la. En aquest món no pots triar si et fan mal, però sí que tens alguna a dir en qui et fa mal. M'agrada el que he triat. Espero que a ella també.

A mi també, Augustus. A mi també.