LITGÜIS: PRIMER CAPITOL

Benvolguts amics, avui us deixo el primer capítol d'una novel·la que vaig escriure ja fa temps. Espero que us agradi.

1. Primer contacte.

Tinc por de trobar-me amb tu. No puc imaginar-me que després et perdré. Amb amor, Emmi.

Contra el vent del nord, DANIEL GLATTAUER

Un nou dia. Un dia assolellat i càlid de principis de primavera.

D'un blau més nítid que el de la mar, el cel somreia, i els núvols alegres solcaven l'horitzó dibuixant enigmes que conviurien eternament amb les estrelles.

Sota terra, més enllà de la pols, de les arrels i de les pedres, centenars de persones caminaven enèrgicament cercant el seu imminent destí, algunes sufocades i d'altres amarades de suor, emmetzinades per la calor incessant, per una vida plena de buidor, o en altres paraules, buida de plenitud, i per unes existències que ningú coneixia.

Entre elles, enmig d'aquella munió, hi havia un noi jove, de vint-i-dos anys, que tot just havia arribat a l'andana del metro.

Rossos cabells naturals, llisos, que brillaven gloriosament, queien amb suavitat per les seves amples espatlles. Els seus ulls d'un verd viu escodrinyaven curiosos tot el que succeïa al seu voltant, gaudint en silenci d'un plaer clandestí, una sensació que sempre l'havia acompanyat.

El noi observador -que es deia Krai- va asseure's en un d'aquells seients amb la forma corbada cap endins de la paret, que feia la impressió que se't anés a empassar d'un moment a l'altre. Al seu costat hi havia una dona de mitjana edat i rostre arrugat que no deixava de moure, amb neguit, les cames encreuades.

Aquella situació el va fer rumiar.

Va adreçar la vista per observar les nombroses persones que atapeïen el metro.

Des del seu punt de vista, cadascuna d'elles es movia amb la mateixa actitud de nerviosisme i tràfec que la dona del costat seu. Totes oferien aquells mateixos sentiments. Preocupació, desgana i indiferència.

Però, per què ho feien? Quina idea absurda les incitava a tenir pànic o temor per arribar al seu destí?

Possiblement, aquella estranya manera d'actuar demostrava que cercaven el seu destí desconeixent completament la importància del camí; o potser, simplement, estaven massa acostumats a caminar atrafegadament, sense pensar-hi, sense aturar-se ni per observar-se els uns als altres.

El tren va sorgir solemne amb els llums davanters encesos, d'entre les profunditats del tenebrós túnel. Aquell fet va recordar al noi l'imminent naixement d'un ésser humà, d'un petit nadó, d'una persona que ja té escollits de manera precisa, irrevocable, el seu nom, cognoms, i adreça molt abans de sortir a donar un cop d'ull al món.

Com autòmats, tots els passatgers expectants van abalançar-se cap a les portes.

Tots, menys en Krai.

No s'havia mogut encara del banc, i la seva actitud serena feia pensar que no es mouria mai d'allà. No pas fins que cregués que era el moment per fer-ho. I mentre gaudia d'aquells instants d'observació frenètica, mentre guaitava com la munió amarava el tren amb un tràfec insòlit, es va preguntar perquè ho feien, per quina absurda raó s'apropaven a les portes brutes del vagó molt abans que aquestes manifestessin la seva obertura.

La tranquil·litat era una de les qualitats del noi; hi havia ben poques coses que el poguessin incomodar o angoixar. Només s'amoïnava quan realment ho creia necessari, i això equivalia a moments crítics en la seva pròpia salut o la d'algú altre. Totes les altres raons de preocupació eren en realitat meres trivialitats, i això, en Krai, procurava tenir-ho present cada dia de la seva vida.

Però per una vegada, tot era diferent. Aquell dia assolellat d'abril, a molts metres sota terra i rodejat de persones iguals i alhora diferents, va prendre una nova iniciativa: va decidir preocupar-se, cosa infreqüent en ell.

Abans de pujar al vagó, va aturar-se amb cautela, titubejant.

Tenia un pressentiment. Un mal pressentiment que li glaçava la sang de les venes amb lentitud. Alguna cosa li deia que no feia bé d'entrar-hi. Alguna cosa dins seu es recargolava, punyent, i escridassava, un i altre cop, que, si tenia una mica de seny, marxés d'allà, s'allunyés d'aquell vagó i del que amagava el seu interior.

Això no obstant, les persones tendeixen a escollir -inexplicable i esbojarradament- entre dues opcions, la més arriscada i complexa; i, així, per aquesta raó absurda, ho va fer ell.

A vegades val la pena ignorar el propi instint, es va dir, tot creuant les portes.

Darrere seu no va entrar ningú, però tampoc va tombar-se per comprovar-ho; les portes ja estaven a punt de tancar-se.

El soroll repetitiu d'avís es va produir amb normalitat, i les portes van unir-se de nou fent una fressa grinyolant esmorteïda.

Mirant de reüll el seu entorn, concentrat, en Krai va percebre de seguida que alguna cosa no rutllava; hi havia un no-se-què que l'amoïnava.

En aquell inquietant vagó, les persones semblaven haver-se esfumat com per art de màgia.

Ràpid com el vent, en Krai va començar a inventar hipòtesis per mirar d'esbrinar la causa de la manca absoluta de gent. Tot i que havia viscut nombroses experiències en aquell mitjà de transport subterrani, mai abans s'havia trobat amb un cas com aquell.

La gent tenia la costum d'agrupar-se en un mateix vagó, i era molt poc freqüent trobar-se amb un vagó totalment buit.

Va arrugar el front, pensatiu, sospirant mentre es dirigia a una renglera de cinc seients buits, ennegrits pel pas del temps i la brutícia.

Aleshores, un altre pensament va obligar-lo a preocupar-se altre cop.

Per alguna raó incomprensible, se sentia d'allò més cansat.

Una terrible fatiga es va apoderar d'ell de manera fugaç però permanent.

No era un cansament normal: no tenia cap relació amb el pes de la motxilla, ni tampoc amb el fet d'haver dormit poc la nit anterior.

Res d'això no justificava aquella estranya sensació que inundava el seu pit.

La veritable raó per la qual se sentia d'aquella manera era per un problema respiratori, que es manifestava per primer cop al seu cos, com si cada alè fos el verí d'una serp abrasant cada raó del seu cos a una velocitat vertiginosa.

De sobte, li va venir una idea al cap.

Potser existia una possibilitat, per petita que fos, de descobrir per quina raó mancaven tants passatgers en aquell vagó.

S'aixecà i s'aproximà panteixant a la finestreta que separava, amb l'ajut d'una porta, l'enllaç al següent vagó. Va guaitar, amb uns ulls com taronges, la confirmació de les seves insòlites sospites.

Al vagó següent abundaven els passatgers d'una manera esfereïdora i insultant.

Un gran nombre de persones, centenars potser, es trobaven comprimides en el mateix vagó, esquena contra esquena, pit contra pit, amb les seves preocupacions dibuixades als rostres, mesclades, com si es tractés d'un quadre d'un pintor surrealista.

Arquejaven les celles, arrugaven el front, o bé sospiraven i blasfemaven repetidament a sota veu. Era humorístic i alhora estremidor.

I, com si això fos poc, sota els afectes de la calor abrasadora, que provocava una angoixa sufocant, alguns dels passatgers més despreocupats s'havien començat a manllevar peces de roba, com si aquell gest fos un fet natural i quotidià.

Confós i intrigat, en Krai va asseure's de nou al seient que segons abans ocupava.

Quina era la causa d'aquella estranya aglomeració? Com s'explicava que hi haguessin tants passatgers en un vagó i gairebé cap en un altre?

Va alçar el cap i va ser aleshores quan va percebre una petita esperança, una possible ajuda que es veia a la llunyania.

Ja no estava sol. Hi havia una altra persona dins d'aquell vagó desert.

La va guaitar a cua d'ull, amb cautela.

Era una noia jove, d'una edat similar a la d'ell.

Estava asseguda en un seient brut i ennegrit per la brutícia dels anys, vestida de negre, amb roba arrapada a la pell. Les sevesfaccions eren delicades, i els seus cabells eren castanys i llargs fins els malucs, infinitament arrissats, com núvols grisos que adverteixen una tempesta irrevocable.

Malgrat la seva bellesa, els seus ulls d'un amarg violeta tenyit de negre manifestaven unamirada inexpressiva, perduda més enllà de la realitat i, potser, també més enllà dels somnis. Una mirada que plantejava moltes preguntes i no en responia cap ni una.

Curiosament, en Krai va poder adonar-se de que la noia sostenia entre els seus delicats i tremolosos dits una fotografia de mida carnet.

Quan va saber que ella no el mirava, en Krai va gosar observar-la amb més atenció.

Semblava que els ulls de la misteriosa noia poguessin esbrinar els més íntims i amagats sentiments i pensaments de la persona de la fotografia que observava amb fixació, que també era una noia.

I això no és tot.

Per acabar de deixar encara més garratibat i atònit en Krai, -si és que això era possible- aquest, no va trigar en copsar que la noia respirava amb dificultats, agafant aire amb continuïtat, fent horripilants sorolls aguts, tot sovint alçant el cap nerviosament com si estigués submergida en una mar d'ones gegantines. De tant en tant es cobria amb les dues tremoloses mans la part inferior del rostre, des de l'inici del nas fins la barbeta, amagant així per complet la boca, i després d'uns segons, tornava a aferrar la minúscula fotografia per observar-la de nou amb fixació, com si fos un petit tresor d'un valor incalculable.

En Krai va mossegar-se el llavi inferior com a senyal d'angoixa.

Sospità de seguida que aquella noia tenia una malaltia greu, i sense explicació alguna, va anhelar automàticament despertar-la del seu estat de trànsit, incapaç d'adonar-se que ell es trobava en una situació similar, ja que respirava encara més feixugament que abans.

Amb penes i treballs, va aixecar-se per dir-li alguna cosa.

De sobte, el seu ritme cardíac va incrementar-se d'una manera esfereïdora.

Es va intentar sostenir amb fermesa, però un inexplicable impediment el va retenir en aquella posició estàtica.

Tenia les extremitats d'allò més pesants i rígides.

Va vacil·lar. Se sentia, de sobte, estranyament avergonyit.

No gosava apropar-se a aquella bellesa tan suprema però alhora esgarrifosa.

Per altra banda, es va dir, potser, si hi parlava, aconseguiria alleugerir les seves preocupacions.

Ho podia tornar a intentar. Havia d'aconseguir parlar-hi, encara que fos dient una trivialitat.

-Podria ajudar-te...-les paraules buides van surar per l'aire dens, i amb la fugacitat d'un sospir, van escolar-se entre les portes del vagó fins a desaparèixer.

Una melodia distant va interrompre'l en el pitjor moment.

Era el senyal acústic que l'avisava de l'estació on es trobava. La Plaça Reenlich.

Va fer un bot, sobresaltant-se.

Allò era només el començament, però no ho podia pas saber, en Krai.

Per primer cop a la seva vida, s'havia oblidat momentàniament del lloc on es trobava i d'on es dirigia.