Pau

Avui fa estona que és avui, però segueix sent ahir. Molts pensem en la pau quan arriba la guerra, molts pensem en rls altres quan arriben els problemes. La pau és la clau per viure d'una manera més lliure o almenys tenir un riure dins del propi cau. La pau vol respecte i justícia, no vol res de la demagogia o la falsa condolència. Allà és on la pau rau. La pau necessita franquesa, una correcta entesa, una important empresa, voluntat i obligarietat d'una estesa avinentesa. La pau és la nau que condueix a la llibertat amb escreix de la humanitat. La pau no és per un babau, cal tenir mentalitat i bondat, cal estar preparat i conscienciat. La pau no es demostra penjant una imatge a les xarxes socials. La pau es demostra evitant la guerra. La pau és fugir de tot allò que la calma esguerra. La pau és el que tots volem constantment. La pau és la paciència, és com el retorn immediat al record daurat de la nostra preuada infantesa. La pau ens dóna saviesa, ens pronuncia una promesa que és universal i eterna com la nostra existència. Cada dia és una nova alegria per descobrir, i cada dia cal pensar i recordar la pau. No podem deixar de lluitar per estimar-nos com a iguals. No podem rendir-nos, creient que els polítics corruptes i els terroristes abruptes podran pansir-nos. Som la pau. La pau és on rau el camí de la nostra espècie. La pau és el fil que va teixint cada matí, no hem vingut aquí a patir. La pau comença en un mateix, i cada dia es desfà, s'oblida i es repeteix. Molts hem dit imitant-nos que ens sap greu. Molts hem sacsejat les cames sense alçar un sol peu. No n'hi ha prou amb dir als meus "amics" de Facebook, Twitter i Instagram que em sap greu. No n'hi ha prou amb compartir una foto de la torre Eiffel. No ens enganyem. La pau pot esfondrar-se en cap moment. La guerra terrorista, aquesta lluita sense fi, aquest moment, tot just comença avui. No ens podem rendir. No hi ha poc per dir. Però sobretot cal fer. Moure fitxa. Aconseguir. La bomba pot caure al teu veí. I tu pots dir: "mentre no em passi a mi." L'atac terrorista pot produir-se a la tevs ciutat, però mentre jo estigui bé, no passa res. Em mostaré públicament trist, decebut i totalment capficat en la situació pèssima que les víctimes estant vivint. Però només estaré fingint. No ho estaré patint. No ho estaré patint. Dir que estic patint no significa en cap cas que realment estigui patint. Ni menys encara si es diu públicament. No estic dient que tots mentim contínuament, perquè no és tan senzill. El que aquí fem és que adoptem tots el paper suculent de voler ajudar i ser solidari en el moment de la situació que s'està combatent aferressadament. Però no ens hi esforcem. No hi lluitem. Quina importància hi donem? No ho sofrim en cap cas realment. Pots dir que desitjes la pau. Però és de babaus. Perquè per més que desitgis tenir un cotxe, si no te'l compres no el tindràs. No n'hi ha prou amb dir em sap greu i això és horrible, impossible, terrible. No serveix de dir disculpar-te un cop s'ha tret de l'aigua el peix. Hem de ser més. No intentar ser els demès. Arriscar més. Lluitar més. I no passsar el dia escrivint com ens sentim. Jo ho faig, i em desfaig. Compartim amb gent que desconeixem coses que ni tan sols entenem o sabem. Mentrestant, milers de pobres moren a cada instant, i alguns terroristes segueixen bombardejant. Les coses no canviaran si només ens disculpem i ens imaginem que no hi estem involucrats. Ni serveix per més que quedar-nos parats, aturats. No canviaré ningú per escriure això. Ho escric sense condició. Tampoc vull que sembli un sermó. Simplement, dic, que ens adonem del que estem fent. No cal posar-se fanàtic amb les xarxes socials per ser solidari. No cal que fem fals periodisme. Jo l'estic fent. Però igualment. Quanta gent estem perdent mentre escric aquest pensament?