Suspès

Sudpès. He suspès. Ho he entès. Primer ha sigut dispers. Primer ha sigut palès que no calia preocupar-se més ni donar-hi importància en excés. He suspès. El vol del desig de treure del mig el que he estudiat i subratllat ha quedat negat perquè he suspès. He suspès. No vals res. Tant és. No passa res. És com un més. Com un lluitar amb tot i més per tot allò que es decideix i després queda en només un simple i ridícul no-res per haver suspès. Aquest entès pes d'haver emprès el camí de vés per on et digui el cor és un acord perillós per arribar a bon port. He suspès. Un cop. Dos. I fins i tot tres. Però no passa res. Ho he fet perquè encara no he après ni entès. Tenir amics t'ajuda a entendre que un és ric només rient sense ser-ne conscient. Rodejat de gent que m'aprecia i m'escolta i em parla creient-me valent i no pas en cap cas dolent, em sento feliç com un nen després d'haver menjat un pastís gegant. He suspès. No passa res. Estudio el que sempre he volgut. A ull cluc. He de ser més sorrut. He suspès. Em sento obès de no-res. Però no passa res. Ho recuperaré. Tot anirà bé.  Tinc amics, amigues, salut, família i diners. Tinc tot i més. No demano res. Aprovaré el que he suspès. No passa res. Estic content de ser valent. Estic conscient d'aquest moment. Cervesa i rialla estesa. Gràcies, amics, un cop més. He suspès. Que bé.