Constel·lacions

Constel·lacions. Carregades de mons. A vegades calen molts segons per trobar constel·lacions. Algunes coses són tan bones que no precisen segones impressions. A vegades cauen petons que són com constel·lacions. Alguns en podrien dir també consolacions. Però la majoria diran que són nous mons meravellosos. Ara que la nit és maca i que la son no ve a abraçar-me encara, ara que estic aquí escrivint mentre penso en tot el que no dic gaire sovint. Ara és quan ve a trobar-me la idea soterrada que parla de constel·lacions com a símbols d'emocions. Sovint ens penedim d'allò que hauríem pogut dir, però no hi ha res pitjor que guardar-se l'amor dins del cor. A mi el que em fa patir és sentir que tot el que ens mou només és un rovell sense ou. A mi el que em fa sofrir és pensar que estic aquí enlloc d'estar allà on hauria d'estar que no és aquí, estudiar enlloc d'escriure aquesta constel·lació que em fa viure i riure sense obligació. Constel·lacions carregades de sensacions, de passions, de complicacions i d'il·lusions. Avui que no és ahir ni serà demà començo a idear el que és creure en la veritat. Trobar un rostre agradable, una cara amable, un somriure estable, és poc probable. Però que aquest estigui allà on ha d'estar i que el puguis tocar, això no es pot explicar. Sovint sentim que les sensacions que sentim són més fortes que les nostres obligacions. Sovint ens reprimim per haver d'acabar de fer allò que no vull fer, deixant enrere, de banda, allò que no em feia mandra, allò que volia fer però que, sentint-ho molt, ja faré. Sovint ens penedim de tot el mal que patim o que sofrim o que enviem o que rebem, però enlloc d'escriure i de riure i de parlar-ho amb la gent, ens callem, ens penedim i ens en oblidem. Hem de treure tot allò que ens fa creure en l'emoció de veure una constel·lació. Hem de creure que hi ha constel·lacions més enllà de les nostres obligacions. Hem de veure per entendre o entendre el que veiem. Constel·lacions com a guies pels camins que ideem. Corea del Nord és només una mala sort. Però seria millor no viure en una societat lliure. Viure en una societat fora del capital que només fa mal. La mort segura és la dictadura, però haver de lluitar per tenir un lloc on descansar tampoc és gaire sa. La mort segura és la floritura i no menjar verdures, però sentir que sense treballar dia i nit no podem ficar-nos dins del nostre propi llit, no és gaire sa. A vegades calen molts mots morts per trobar constel·lacions. Les que no veiem, les que oblidem, les que ignorem, les ganes que callem, les que no podem. No es poden abraçar tots els cossos enmig de les flors però sí que es pot obligar a pagar amb suor i tristor un lloguer que no hauria de valer re. Constel·lacions que escric dins del meu neguit per impedir caure en l'oblit i extreure el que amago al meu pit. Constel·lacions d'avions i d'estels que sense vels cavalquen la nit. Constel·lacions per oblidar durant uns segons que hauria de continuar amb les meves obligacions, que són aprovar l'examen dels collons. Perdó per acabar amb una paraula com aquesta, collons, que costa tan de pronunciar perquè la gent té por a acabar sense constel·lacions.