RESSENYA DE UBREAKABLE (any 2000)

Hi ha pel·lícules que et demostren que encara existeix el cinema amb majúscules. Hi ha pel·lícules que són tan poc originals i estan tan carregades d'acció sense argument, que fan que t'adormis. Hi ha moltes pel·lícules de superherois terriblement avorrides, on l'únic destacable són els efectes especials i tot gira entorn de l'acció. Hi ha moltes pel·lícules de superherois que acaben com s'espera, que acaben bé, que l'heroi derrota al dolent, al malvat de la pel·lícula.
Però en aquest film, en la versió espanyola titulat "El protegido", hi ha més aviat poca acció i molts components metafòrics, simbòlics, i veiem que els papers apareixen representats amb enginy i desemmascarats d'una manera subtil i progressiva al llarg dels cent-set minuts de duració.


SINOPSI
David Dunn (interpretat força bé per Bruce Willis) és l'únic supervivent d'un accident terrible de tren, tots els passatgers han resultat morts menys ell. Elijah Price (Samuel L. Jackson), un home misteriós i desconegut, que té una malaltia que li fa enfeblir els ossos amb extrema facilitat, es posa en contacte amb David Dunn i li planteja una estranya hipòtesi sobre el veritable motiu del que ha passat, l'explicació sobrenatural que diu com és que ha sobreviscut a l'accident. Però és una explicació massa fantasiosa per ser certa. David Dunn no es creu, a priori, Elijah Price, però més endevant descobrirà que, no només tenia tota la raó, sinó que Elijah és més perillós del que sembla.


CRÍTICA
La pel·lícula, dirigida per un brillant M. Night Shyamalan, director que potser recordem sobretot per "The Village" (2004), té un missatge que s'evidencia quan s'arriba al clímax i s'explaia quan es conclou: moltes vegades ignorem qui som fins que trobem algú que ens ho diu. I també una altra conclusió: que la nit no existiria sense el dia, que la bondat no existiria sense la maldat, o en altres paraules, que no hi pot haver superheroi sense malvat.
Personalment, puc dir que aquesta pel·lícula demostra que M. Night Shyamalan no és un director tan pèssim com ens té acostumats, demostra que sap fer un bon ús de la càmera i dels primers plans, deixant intuir el fil conductor que es va revelant lentament, potser amb una lentitud exagerada, igual que els moviments massa lents en ocasions de Bruce Willis. Segur que Shyamalan buscava produir aquest efecte, que l'espectador estigués atent, esperant una acció que no apareix fins el darrer quart d'hora de pel·lícula, produint una sensació d'impaciència que s'allargassa en alguns moments de manera exasperant, sentint que vols que comencin a caure cops de puny quan tot el que hi ha és diàleg. Però això no és dolent, tot el contrari, ens demostra que com a espectadors, estem massa acostumats a les típiques pel·lícules americanes d'acció, on tot el que passa és que l'heroi rescata la dama en perill i, després d'una lluita que dura més de la meitat de la pel·li, li dona una bona pallissa al malvat. Per acabar, si volem, sovint ens trobem amb el petó entre el superheroi i la noia bonica, normalment un parell de dècades més jove que ell. Així doncs, per a mi aquesta és una de les millors - o potser més ben construïdes- de totes les pel·lícules que ha rodat fins ara M. Night Shyamalan, aquest director que a vegades ens meravella The Village (2004), El sexto sentido (1999), i altres ens deixen més freds que un congelador: After Earth (2013), Airbender, el último guerrero (2010), sense oblidar-nos del mediocre experiment/intent de fer-nos riure i tremolar de por en parts iguals amb l'estranya The Visit (2015), i tampoc oblidant la propera Split (2017), en castellà "Múltiple", que, de moment, jutjant el tràiler, té molt i molt bona pinta, amb James McAvoy encarnant la problemàtica d'un home que té més de vint personalitats diferents.