ISABEL DEL RIO, LA CASA DE LA TORRE

Hi ha paraules i paraules. Hi ha llibres i llibres. 

N'hi ha que no valen res però són molt cars. N'hi ha que valen poc però són molt valuosos.

Hi ha altres llibres que et deixen una emprenta profunda quan tot just els has acabat o començat, llibres que t'estremeixen, llibres que et fan viure vides que creies impossibles, llibres que t'entristeixen i t'alegren en igual mesura, llibres que t'obren una escletxa d'esperança en l'ànima, llibres que et fan reflexionar, llibres peculiars, llibres misteriosos, llibres que voldries que no acabessin mai, llibres que et fan sentir més del que has sentit mai, llibres que voldries emmarcar i penjar a la paret, llibres que no pots oblidar per més dies que passin, per més llibres diferents que llegeixis, per més que ho intentis...

Doncs bé, La Casa de la Torre és un d'aquests llibres.

Així doncs, sense més preàmbuls, amb tots vostès, us presento Isabel del Río i la seva magnífica òpera prima:

SINOPSIS

Un nou món sorgit d'una caiguda...

Les portes d'un univers desconegut obert per primer cop...

Criatures extraordinàries que farien tremolar al mateix Ulisses.

La Marina, una jove universitària, lluita per la seva pròpia vida després d'haver caigut i haver sobreviscut inexplicablement d'una mort segura.

Cau a les terres d'un món que no coneix, i a partir de llavors, començarà a fer sorprenents descubrimients sobre el seu estrany món nou, reflexionant i adintrant-se, també, a la foscor més profunda d'ella mateixa...

FRASES

ISABEL DEL RÍO , LA CASA DE LA TORRE 1

Vaig sentir que no m'aguantava res. Només el buit. Tot s'allunyava del meu abast. El terrat. Els llençols. El barret de palla que dansava al capdamunt i es reia de mi. De cop i volta tot es va tornar negre.

Quan va despertar, ja fosquejava.

Eren dos homes fastigosament bruts: un alt i fort, de mandíbula quadrada; l'altre era prim i ullerós.

Els llençols blancs onejaven sota un sol sense pietat. La ciutat i el mar es fonien a l'horitzó. El diari reposava sobre les meves cames. Podia sentir el pes del barret de palla sobre el cap. Vaig respirar

profundament i vaig mirar al meu voltant amb sobtada alegria. M'havia despertat?

-És fosc.-va dir.- Fa fred i fa molt mala olor. Em miren! Les seves potes van pertot arreu sense parar. M'han mossegat.-delirava- M'he arrossegat per l'aigua bruta, però no veig la sortida. Si em troben, em mataran. He vist una llum a dalt, però no puc arribar a l'escala amb una sola mà.

Les seves mans eren fosques, tenebres de records insans, de desitjos bestials i sense compassió, de dolor, angoixa i tristesa, de ràbia, guerra i destrucció...

Em vaig deixar envair per la dolça flassada del somni que em cobria plaent, consumint les poques forces que em restaven. Ja no m'importaven aquelles conques fosques que m'observaven assassines. 

Només volia abandonar-me a un món més amable, on pogués retrobar-me amb els meus.

La pluja havia cessat a la ciutat de les fades, la mateixa que al vespre es convertia en la ciutat dels monstres. Les fulles dels salzes i plataners relluïen verdes i plenes de vida. Les rajoles perfectes que

cobrien els carrers retornaven la llum solar amb una boira fantasmal. Les cases tenyien els carrers amb la seva taula interminable de colors terra i pastís.

Les rajoles perpellejaven sota el fluorescent espatllat. El líquid viscós i llefiscós carmesí recorria les juntures blanquejades amb desinfectant i bombolles en entrar-hi en contacte.

Les ones, de Virgínia Wolf                        L'énergie spiritualle,  de Henri Bergson

-Deixa'm!-vaig cridar mirant de fugir d'aquells sentiments.              

-No fugis del dolor. No fugis del record o moriràs. Desperta't, Marina. Desperta't...

Feia hores que vagava pel bosc sense mirar cap mapa, sense llanterna, de forma suïcida. La nit era silenciosa. Mentre la neu cobria els arbres i gelava la terra, tota la vida callava, atenta al que podia passar.

La son va tornar mentre el seu rostre bell i tranquil·litzador es cobria de tenebres i la nit vencia a la llum de les bombetes.

Ja no em refiava de ningú, ni tan sols de mi mateixa.

No estava segura del temps que feia que no em sentia tan bé amb algú, tan propera, amb tanta sintonia. Els seus melanconiosos ulls grisos van brillar sota la llum del sol. Mostraven imatges d'una bellesa inimaginable. Escenes que jo reconeixia, però que no eren meves. Després d'acariciar els meus cabells amb efecte, va guardar la petaca i vam continuar amb la nostra recerca.

Em va agafar pel braç i em va estirar. Però no vaig cedir. Estava soldada a aquella terra. Els meus peus eren arrels que buscaven descans en aquella terra congelada.

Potser havia estat una persona, però ara només era un mal record, un terrible reflex del que alguna vegada havia estat.

Una brisa fresca i humida, amb olor de matinada, de rosada i de tiges joves, va xiular entre els taulons de la cabans. El cel negre va començar a clarejar per l'horitzó. El blau i el vermell es fusionaven

encenent el firmament. Les copes dels arbres semblaven cobrar vida i es movien. La neu degotava i els supervivents d'aquella llarga nit cantaven el dia invocaven el seu salvador.

Era enlluernadora i bella, però hi faltava alguna cosa, no em feia sentir res: ni emoció, ni esperança, ni tan solos fàstic per veure despuntar el dia en aquell món una altra vegada.

Ell sentia la mateixa por que jo, però no podíem separar-nos.