Des del mòbil

Estic elaborant aquest text escrit des del mòbil. Estic immòbil, escric fent servir només un dit. Escric sense moure'm d'on estic. El que ens fa distanciar-nos és no mirar-nos als ulls ni abraçar-nos. El mòbil ens deixa immòbils. No cal moure ni el braç per enviar un petó. No cal ni marcar un número per enviar una felicitació. Des del mòbil no hi ha res. Només frases escrites sense interès. Paraules a les aules, paraules sense paraules, sense gastar mirades teclegades, sense sentiments, intents ni ganes. Escric això assegut en un racó del sofà. Això no es fa. Aquest petit escrit que escric és en va, se'n, es desfà, és un embolic, una contradicció, un sense sentit, un hipòcrata maleït, un sol dit movent-se per la pantalla del neguit. La immedietesa del mòbil ens ha pansit. Abans demanar era mirar. Abans els ulls eren part de la conversa. Abans no hi havia pressa per captar la senyal emesa del wifi. És un avanç tecnològic sense fi. Sense cap altre destí que exhaurir tota mena d'esforç pel contacte físic. Ara no cal ni sentir la veu d'un amic teu per quedar-hi. No cal ni anar a un bar per lligar. Penges quatre fotos teves on no surts tu sinó la teva versió digital retocada i ja està. Tota la màgia es desfà. La gent prefereix mirar. Ja no vol veure. Entres a les xarxes socials i ja saps si el teu amic està vestit, deprimit o adormit. No cal parlar. No cal anar. No cal caminar. Des del mòbil a l'oblit d'un petó petit. Una carícia al pit que s'ha enviat per wifi i no s'ha sentit. Des del mòbil ho he escrit. És el que toca. No en puc estar penedit. Tot i que tu ho llegeixis sense haver sentit. Tot i que tu et pensis que així ja és prou bonic. Més que abraçar. Una foto i ja està. Un somriure capturat i penjat. Qui l'ha presenciat? Qui l'ha ensumat? Qui l'ha sentit? Qui l'ha compartit? Publico un comentari dient que és molt bonic. I ja està. Tot dit. Quin esforç més petit per un somriure tan bonic. Quin embolic. Des d'un mòbil, ho escric. Si algú es preocupa per mi, m'ho pregunta pel xat d'aquí. Un missatget i ja està tot fet. I qui no et parla per Internet, és que ja no s'interessa per què has fet. Per això la gent se sent millor somrient a la foto i sumant likes. Per això jo no ho faig mai. Deixant de banda des d'on escric. Quin embolic. Que petit és l'oblit. Estic cohibit. I ni tan sols ho he dit. Només ho has llegit. Des d'un mòbil. I has esbossat un somriure cohibit. Prohibit. Finit. Petit. Ningú l'ha vist. Només ha quedat a la pantalla del teu mòbil. El somriure immòbil, llegit el text des del mòbil. L'expressió a la pantalla i el somriure reflectit. Quina manca de sentit. Que petit.