Fi

Algú va dir que no hi ha cap fi. Algú va comentar que res es pot acabar. No sé si es va equivocar, o malament ho vaig interpretar. Faig fàcilment rimes, perquè són fàcils i buides. La fi que vas predir no ha arribat a mi, suposo que algú ja t'ho va dir. El que coneixes s'acaba tant bon punt - i en el mateix moment- ho deixes. No valen perquès ni potser ni perdons ni cupons ni queixes, no pas per aquestes reixes que deixes. No hi ha res que valgui més, tot té una fi sense fi, un fi sense fi. No hi ha breixes. Mai no creixes ni decreixes. Res et deixes. Res de queixes. Coneixes i menges. Dorms i creixes. Però repeteixes. I tot seguit, endevina-ho, repeteixes. No et mereixes. No hi ha fi perquè no existeixes. Qui existeix aquí? Algú m'ho va dir. No hi ha fi ni res a dir. Oblides qui deixes i deixes qui oblides, vides buides on no creixes ni neixes. No exageres. No t'estremeixes. No bleixes. No panteixes. No és fosc ni res de res. Ho deixes. I segueixes. Tot són metxes sense metges. Flames blaves, sang, que encèns i, tot d'una, lluna, ang, pang, i acabes, ho deixes, i segueixes, repeteixes. No hi ha repte. Ni recepta. No hi ha meta. No hi ha secta. És un fi sense destí, un camí d'oblit que panseixes i maleeixes mentre coixeges i t'oprimeixes. No hi ha rimes altes ni primes. Vives i fines. No mereixes. El que veus, t'ho beus sense aixecar els peus del lloc on seus. No sofreixes. No pateixes. No inventeixes parauleixes. Creixes. Creixes. I decreixes. Qui ho va dir? No hi ha fi. Estàs aquí. Estem aquí. Ahir va ser ahir. Estàs on vas, amb tu o amb mi, aquí. Aprens i desaprens moments intensos. Tensos. Creixes. I fineixes. Per després, res de res. Repeteixes.