Ric

Avui he vist un vídeo que m'ha fet pensar. Val, entesos, per descomptat, segur que ja el coneixeu o n'heu vist deu mil de similars. Però val la pena analitzar-lo, almenys superficialment. Em ve de gust ironitzar una estona sobre les ments sexuals i els seus desitjos incívics. Bé, queda millor dir-ne les ments pervertides. I puc afegir: poc ortodoxes, impulsives, vergonyoses, abussives, sexistes, masclistes, ments que de mentalitat en tenen poc, ments dements, ments inconscients, ments d'homes gens valents... Així doncs, he discutit amb mi mateix i altres sobre la idea principal que se'n desprèn. En diuen experiment social. Potser ja sabeu de què parlo. Jo a vegades no sé de què parlo, però avui sí. La premissa inicial (ideada expressament pensant en atreure els mascles de la jungla terrícola) era d'exhibir una actriu que fingia ser una noia perduda i beguda, però no per això poc simpàtica, amb un generós escot, recolzada o aturada al mig d'un carrer de la ciutat de Madrid. Tots els que s'aturaven a parlar-hi eren homes. I cap d'ells tenia intencions solidàries. Conversaven una breu estona. De seguida que descobrien que la noia havia begut més del compte, proposaven sense pudor d'anar a beure encara una última copa. El següent punt de l'excel·lent il·lustríssima i caritativa ptoposta era d'anar a un hotel. Però no penseu malament. Anar a un hotel perquè així la noia borratxa pugués carregar el seu mòbil i trucar les seves amigues. Anar a l'hotel per això i res més. Clar. Qui diu res de fotre un clau, follar-se aquella desconeguda, mullar la llesca? No, no, tots els homes són educats amb la noia. Tots tenen intencions lloables. Fins i tot aquell que s'hi acosta massa i l'aferra per la cintura mentre li menja el rostre maquillat i els llavis carnosos fent un poema romàntic sense necessitat d'un sol mot. Quants cavallers hi ha pel món! Quina poca intenció sexual tenen aquests homes! Quanta generositat i bondadesa! Per favor. Ja n'hi ha prou. D'acord, l'actriu fa un esforç per cridar l'atenció. D'acord, per anar beguda camina prou bé i es comunica la mar de bé. D'acord, no és un simulacre gaire fidel a la realitat quotidiana. Però no deixa d'intrigar-me. No deixa de ser significatiu que, a plena llum del dia, en una ciutat gran, tants homes adoptin el mateix rol possessiu i despertin del desig carnal al detectar l'oportunitat de la seva vida; una noia beguda, bonica, escotada i sola. És com donar vint croissants de xocolata a tots els qui passen gana. El problema és que estem parlant de dues fams diferents. Una és carnal i instintiva. L'altra, filològica i instintiva. S'assemblen. Però es pot morir de gana de cardar? Es pot morir de fam sexual? Jo diria que no. I morir de fam? Jo crec que sí. O sinó, pregunteu als nens i nenes que moren cada dia de gana a qualsevol racó del món. Els que poden estar morint ara mateix. Els que moriran d'aquí uns minuts.  Sempre acabo sent dramàtic o tràgic, trist o ensopit, esterotipat o pesat. Però creieu-me, jo me'n ric de tot plegat. Ric, però no us confongueu. No ric per plaer. Ric per no plorar. No penseu pas que tots els homes siguin uns abusadors i masclistes. Jo no ho sóc pas, i no crec que sigui l'únic. Però la majoria foten un clau a tota costa. En fi, queda molt camí. I ara ric, perquè no em queda res per dir.