DON JON (2013) ressenya de la pel·lícula

Ara acabo de veure la pel•lícula “Don Jon (2013)” (que des del lloc web Cuevana.com es titula “Entre sus manos”, un títol molt suggerent, per cert) dirigida i protagonitzada per Joseph Gordon-Levitt, a més de Scarlett Johansson i Julianne Moore. 

És una pel•lícula curiosa. Tracta d’un noi anomenat Jon Martello que està obsessionat amb la pornografia, fins al punt de tenir una profunda addició que li impedeix passar un sol dia sense veure clips pornogràfics. És un ritual per ell, i no pot tenir una erecció si no és veient vídeos pornos. Però tot canvia quan, una nit, ballant a la discoteca amb els seus amics, coneix la Barbara(Scarlett Johansson), una noia espectacular amb un cos espectacular. De seguida s’atreuen mútuament, i com que ella vol tenir una relació formal i estable, es posen d’acord perquè tots dos es presentin davant dels seus respectius pares.

Tot va bé, però el problema apareix quan, desafortunadament, després de fer l’amor, un dia ella el troba mirant vídeos pornos(quina mala sort! jajaja). Ella s’enfada de mala manera i després de discutir tallen la relació. Tot plegat pot resultar ridícul, però no ho és justament perquè, al inici de la relació, ella el va descobrir veient vídeos pornogràfics i ell va excusar-se dient que era una broma que li havia enviat un amic, que no ho feia sovint, que fet feia anys que no mirava porqueries com aquella, que allò només ho feien els burros, els idiotes.

Després d’haver tallat amb la Barbara, en Jon coneix una noia a l’institut que es diu Esther(Julianne Moore). És una noia més gran que la majoria de la gent de la classe. Té depressions de tant en tant, però malgrat tot ella li dóna consells quan el descobreix mirant a classe amb el mòbil un vídeo porno. Li ajuda a superar la seva addicció, quan, després d’una rebolcada al cotxe d’ella, tots dos descobreixen que quan fan l’amor tot desapareix.

A ell no li havia passat mai res semblant. I això que, abans de conèixer la Barbara, cada setmana anava al llit amb una noia diferent. Gràcies a en Jon, la Esther treu de dins seu el trauma que té. Un dia, abans de fer l’amor, li explica que el seu marit i el seu fill van morir en un accident de cotxe fa catorze mesos. Ell diu que li sap greu i que entén que plorés. Tots dos s’ajuden mútuament i superen allò que els empresona i els priva de ser feliços. Per això s’adonen que estan fets l’un per l’altre. En Jon deixa de portar roba ajustada i els cabells engominats.

Deixa d’anar a fer músculs al gimnàs i passa a jugar a bàsquet. Tot plegat és una lliçó moral que li ensenya que una noia maca però discreta com la Esther, val mil vegades més la pena que una noia amb un cos de revista, un cul d’aquí a allà i uns pits naturals gegants. Tot plegat s’acaba amb un final feliç.

És una comèdia divertida. Potser massa breu, potser aprofundeix massa poc. Però el missatge arriba, almenys així ho he vist jo. I els actors ho fan molt bé. M’agrada molt com actua Josep Gordon-Levitt, sobretot després de 500 Days of Summer amb la encantadora Zoey Deschanel.

I és que l’amor no és només curves i bon sexe. L’amor també és entendre, respectar.

L’amor és ajudar-se, millorar com a persones, créixer i superar les adversitats. L’amor no és la bellesa exterior.

 L’amor és el que et fa sentir aquella persona, el que et demostra, el que et dóna sense demanar res a canvi. Això és amor. Sentir, donar, amb els braços oberts de bat a bat, entregar-se i respectar l’altre, tenir plena estimació sense jutjar, sense imposar, sense exigir, sense mentir, sense pressionar. L’amor de veritat no intenta ferir ni convèncer a ningú de res. L’amor de veritat és aquell que et fa sentir unir a una persona, que et fa saber que te l’estimes per com és, i no només pel seu aspecte físic o pels diners que té. 

 L’amor és això, i no pas el que ensenyen les pel•lícules de pornografia. Per això en Jon deixa de mirar pornografia. No li cal. Hi ha una frase molt maca:

“Normalment, no puc mirar als ulls a una persona quan hi parlo. Però amb l’Esther és diferent. Ella em fa venir una erecció només de mirar-me.”

També és important tenir present que el personatge que interpreta la Scarlett Johansson és el de la típica noia que es desfà d’emoció amb les pel•lícules amb més estereotips del mercat, les més comercials i absurdes. En Jon això no ho suporta, ja que ell odia la pel•lícules. Per ell, les úniques que valen la pena són les pornogràfiques (un pensament que després canviarà, quan conegui l’altre personatge important que compon el triangle amorós en el que es desenvolupa tota la trama de la pel•lícula.)

La frase exacte d’en Jon per defensar aquesta idea és aquesta:

"I don't watch too many movies. The pretty woman, the pretty man, the first kiss, the break up, the make up, they drive off into the sunset. Everyone knows it's fake but they watch it like it's real life."

Aquesta és la frase que en Jon li diu com quatre o cinc vegades a la Barbara, quina frase més maca, coi!

També m’agradaria destacar un diàleg molt bo en la pel•lícula, entre en Jon i la Barbara:

Barbara Sugarman: Movies and porn are different, Jon. They give awards for movies.

Jon: They give awards for porn too.

El tema de religió també és important en la pel•lícula, doncs ens explica que en Jon està molt conscienciat en la seva religió i sempre va a missa amb la família. Fins que s’adona que sempre ha de resar, fer “Deu Pares Nostres i Deu Aves Marías”

En Jon li pregunta: “Wait, father, I’m really sorry, but...Could you tell me how you just gets these numbers, please?” Que traduït seria: “Esperi, Pare, ho sento molt, però...Pot dir-me com calcula el número d’oracions?”

El Pare de l’església, evidentment, no respon. Simplement acaba l’oració, corra la cortineta vermella i tanca la finestreta de l’oratori. Però se sobreentén que a partir d’aquell dia, en Jon deixa d’anar a la missa. És una paradoxa molt gran, tota la pel•lícula, però és una bona reflexió de la vida. Ben mirat, no és una paradoxa gegantina, la vida de cadascun de nosaltres? Si més no, des del meu punt de vista. 

Hi ha una crítica que diu això: 

"Sus protagonistas se enfundan en sus arquetipos con notable talento y gracia, y en ese sentido se borda una comedia tan lozana y maciza como Scarlett Johansson, pero también tan seria, atractiva e independiente como Julianne Moore (...)

Em quedo amb la frase que l’Esther li diu a en Jon, que és genial:

 "If you want to lose yourself, you have to lose yourself in another person. It's a two-way thing."

link

P.D: Si algú vol veure la pel·lícula, aquí la té en VOSE : http://www.cuevana.tv/#!/peliculas/5298/don-jon