font: https://sites.google.com/site/martatatjemerino/capitols

Capítol I 

Quan tenia sis anys, una vegada vaig veure un dibuix magnífic en un llibre sobre la selva verge que es deia Històries viscudes. Representava una boa empassant-se una fera. Aquí teniu la còpia del dibuix.

El llibre deia: "Les boes s'empassen la presa tota sencera, sense mastegar. Després no es poden moure i dormen durant els sis mesos de la digestió."

Hi vaig rumiar molt, aleshores, en les aventures de la selva i, per la meva banda, amb un llapis de color, vaig fer el meu primer dibuix. El meu dibuix número 1. Era així:

01b.jpg

Vaig ensenyar la meva obra mestra a les persones grans i els vaig preguntar si el dibuix els feia por..

Em van respondre :"¿ Per què hauria de fer por un barret ?"

El meu dibuix no representava un barret. Representava una boa que digeria un elefant. Aleshores vaig dibuixar l'interior de la boa, perquè les persones grans ho poguessin entendre. Sempre necessiten explicacions. El meu dibuix número 2 era així:

Les persones grans em van aconsellar que deixés estar els dibuixos de boes obertes i tancades i que més valia que m'interessés per la geografia, la història, el càlcul i la gramàtica. Així va ser que vaig abandonar a l'edat de sis anys una magnífica carrera de pintor. M'havia desanimat el fracàs del dibuix número 1 i del dibuix número 2. Les persones grans no entenen mai res, totes soles, i per als nens és molt pesat haver-los de donar sempre explicacions i més explicacions.

Per això vaig haver d'escollir un altre ofici i vaig aprendre a pilotar avions. He volat una mica per tot el món. I la geografia, és veritat, m'ha servit molt. Sabia distingir, al primer cop d'ull, la Xina d'Arizona, És molt útil, si t'has perdut durant la nit.

D'aquesta manera, al llarg de la vida, he tingut un pila de contactes amb una pila de gent seriosa. He viscut molt entre les persones grans. Les he vistes de molt a prop. Això no ha fet millorar gaire la meva opinió.

Quan en trobava una que em semblava una mica lúcida, hi feia l'experiment del dibuix numero 1, que sempre he conservat. Volia saber si era realment comprensiva. Però sempre em responia: "És un barret." Aleshores ja no li parlava ni de boes, ni de selves verges, ni d'estrelles. Em posava al seu nivell. Li parlava de bridge, de golf, de política i de corbates. I la persona gran estava ben contenta d'haver conegut un home tan assenyat.

Capítol II 

O sigui que he viscut sol, sense ningú amb qui de veritat poder parlar, fins que vaig tenir una avaria al desert del Sàhara, fa sis anys. S'havia trencat alguna cosa del motor. I com que no anava amb cap mecànic ni amb cap passatger, em vaig preparar per mirar de fer, tot sol, una reparació difícil. Per mi era una qüestió de vida o mort. Amb prou feines tenia aigua per beure per a vuit dies.

La primera nit, doncs, em vaig adormir a la sorra a mil milles de cap terra habitada. Estava molt més aïllat que un nàufrag en un rai al mig de l'oceà. O sigui que imagineu-vos la sorpresa que vaig tenir, a trenc d'alba, quan una veueta molt especial em va despertar. Deia:

- Si us plau... dibuixa'm un be!

- ¿Eh!?

- Dibuixa'm un be...

D'un bot em vaig posar dret com si m'hagués caigut un llamp. Vaig fregar-me bé els ulls. Vaig mirar bé. I vaig veure un jovenet realment extraordinari que m'observava amb aire greu. Aquest és el millor retrat que, més endavant, vaig arribar a fer-ne.

Però el dibuix, és clar, té molta menys gràcia que el model. No és culpa meva. Les persones grans em van desanimar de la carrera de pintor quan tenia sis anys, i no havia après a dibuixar res, a part de les boes tancades i les boes obertes.

Així doncs, em vaig mirar l'aparició amb els ulls esbatanats de sorpresa. No heu d'oblidar que estava a mil milles de cap regió habitada. I aquell jovenet no semblava ni perdut, ni mort de cansament, ni mort de gana, ni mort de set, ni mort de por. No tenia res que fes pensar en un nen perdut al mig del desert, a mil milles de cap regió habitada. Quan finalment vaig poder parlar, li vaig dir::

- Però... ¿ què hi fas aquí ?

I va repetir, amb molta calma, com si fos una cosa molt seriosa::

- Si us plau... dibuixa'm un be...

Quan el misteri és massa impressionant, no t'atreveixes a desobeir. Per molt absurd que em semblés, a mil milles de qualsevol lloc habitat i en perill de mort, em vaig treure de la butxaca un full de paper i una ploma. Però aleshores vaig recordar que més que res havia estudiat geografia, història, càlcul i gramàtica, i vaig dir al jovenet (amb un mica de mal humor) que no sabia dibuixar. Em va respondre :

- És igual. dibuixa'm un be dibuixa'm un be.

Com que no havia dibuixat mai cap be, vaig tornar a fer, per a ell, un dels dos únics dibuixos que sabia fer. El de la boa tancada. I em vaig quedar de pedra en sentir que el jovenet responia:

- No! No ! No vull cap elefant dins d'una boa tancada. Una boa és molt perillosa, i un elefant ocupa molt de lloc. A casa meva és molt petit. Necessito un be. Dibuixa'm un be. Aleshores el vaig dibuixar.

02b.jpg

. Se'l va mirar amb atenció, i va fer:

-No! Aquest està molt malalt. Fes-ne un altre.

Vaig dibuixar:

El meu amic va somriure amablement, amb indulgència:.

- Ja ho veus... no és cap be, és un marrà. Té banyes...

02c.jpg

O sigui que vaig tornar a fer el dibuix: Però fou rebutjat, igual que els anteriors:.

- Aquest és massa vell. Vull un be que visqui molt de temps.

Aleshores, perdent la paciència, neguitós com estava per començar a desmuntar el motor, vaig fer aquest dibuix amb quatre gargots. I vaig engegar :

-Això és la caixa. El be que vols és a dins.

02e.jpg

Però vaig quedar ben parat quan vaig veure que la cara del meu petit jutge s'il·luminava:

-És exactament així que volia! ¿ Et sembla que necessita molta herba aquest be ?

-¿ Per què ?

-Perquè a casa meva és molt petit...

-Segur que n'hi haurà prou. T'he donat un be molt petit.

Va vinclar el cap sobre el dibuix:

- No tant petit... Mira! S'ha adormit...

I va ser així que vaig conèixer el petit príncep.

Capítol III 

Vaig necessitar molt de temps per entendre d'on venia. El petit príncep, que em feia moltes preguntes, semblava que no sentís mai les meves. Van ser paraules dites per casualitat que, de mica en mica, m'ho van revelar tot. Així, la primera vegada que va veure el meu avió ( no dibuixaré pas l'avió, és un dibuix massa complicat per03a.jpg mi) em va preguntar: 

- ¿Què és aquesta cosa ?

- No és cap cosa. Això vola. És un avió. És el meu avió.

I estava orgullós de fer-li saber que jo volava. Aleshores va exclamar:

- Com ! ¿ Has caigut del cel ?

- Sí - vaig dir amb modèstia.

- Oh ! Mira que curiós...

I el petit príncep va fer una rialla molt bonica que em va irritar molt. M'agrada que la gent es prengui les meves desgràcies seriosament. Després va afegir:

- Aleshores tu també véns del cel! De quin planeta ets ?

Immediatament vaig entreveure una llum en el misteri de la seva presència i el vaig interrogar bruscament:

- ¿ O sigui que vens d'un altre planeta ?

Però no em va respondre. Movia el cap suaument mentre mirava l'avió:

- És clar que, amb això, no pots venir de gaire lluny...

I es va tancar en un somieig que va durar molta estona. Després es va treure el meu be de la butxaca i es va submergir en la contemplació del seu tresor.

4b4e7d324451.jpg 

Ja us podeu imaginar com em devia intrigar aquella mitja confidència sobre "els altres planetes". I, és clar, em vaig esforçar per saber-ne més coses.

- ¿ D'on vens, jovenet ? ¿ On és "casa teva" ? ¿ On te'l vols endur el meu be ?

Em va respondre després d'un silenci meditatiu:

- El que està bé, de la caixa que m'has donat, és que a la nit li servirà de casa.

- És clar. I si ets bon noi, també et donaré una corda per lligar-lo durant el dia. I una estaca.

Aquesta proposta va semblar que sobtava el petit príncep:

- ¿ Lligar-lo ? Quina idea més estranya !

- Però si no el lligues anirà on voldrà i es perdrà...

I el meu amic va fer una rialla:

- ¿ Però on vols que vagi ?

- A qualsevol lloc. Recte endavant...

Aleshores el petit príncep va observar greument:

- És igual, és tan petit, a casa meva !

I, amb un mica de malenconia, potser, va afegir:

- Recte endavant no es pot anar gaire lluny...

Capítol IV 

D'aquesta manera vaig saber una segona cosa molt important: que el seu planeta d'origen amb prou feines era més gran que una casa !

04a_1.jpg

No em podia sorprendre gaire. Sabia molt bé que fora dels planetes grans com la Terra, Júpiter, Mart, Venus als quals hem donat nom, n'hi ha centenars d'altres que de vegades son tan petits que costa molt veure'ls amb telescopi. Quan un astrònom en descobreix un, li posa de nom un nombre. Per exemple l'anomena "l'asteroide 3251".

Tinc bones raons per creure que el planeta d'on venia el petit príncep és l'asteroide B 612. Aquest asteroide només ha estat vist amb telescopi una vegada, el 1909, per un astrònom turc.

04b.jpgAquest havia fet una gran demostració del seu descobriment en un Congrés Internacional d'Astronomia. Però no se l'havia cregut ningú per la roba que duia. Les persones grans són així.

Afortunadament per a la reputació de l'asteroide B 612, un dictador turc va imposar al seu poble, sota pena de mort, que es vestissin a l'europea. L'astrònom va tornar a fer la demostració el 1920, amb un vestit molt elegant. I aquesta vegada tothom hi va estar d'acord.

04c.jpg

Si us he explicat aquests detalls sobre l'asteroide B 612 i si us n'he confiat el nombre, és per culpa de les persones grans. A les persones grans els agraden les xifres. Quan els parleu d'un amic nou, no us en demanen mai les coses essencials. No us diuen mai: " Com és la seva veu ? ¿ Quins jocs prefereix ? ¿ Fa col·lecció de papallones ?" Us pregunten: "Quants anys té ? ¿Quants germans són ? ¿ Quant pesa ? ¿ Quant guanya el seu pare ?" Aleshores sí que es pensen que el coneixen. Si dieu a les persones grans: "He vist una casa molt bonica de rajoles roses, amb geranis a les finestres i coloms al teulat...", no poden imaginar-se la casa. Els heu de dir: "He vist una casa de cent mil francs." Aleshores exclamen: "Que bonic !"

Així, si els dieu: "La prova que el petit príncep va existir és que era encantador, que reia i que volia un be. Algú que vol un be, segur que existeix", s'arronsaran d'espatlles i us tractaran de criatura! Però si dieu: "El planeta d'on venia és l'asteroide B 612", aleshores queden convençuts i no t'empipen amb més preguntes. Són així. No t'hi pots enfadar. Els nens han de ser molt indulgents amb les persones grans.

Però, és clar, nosaltres, els qui entenem la vida, no ens ocupem dels nombres ! M'hauria agradat començar aquesta història com els contes de fades. M'hauria agradat dir:

"Això era una vegada un petit príncep que vivia en un planeta a penes més gran que ell, i que necessitava un amic..." Als qui entenen la vida, els hauria sonat molt més real.

Perquè a mi no m'agrada que es llegeixi el meu llibre a la lleugera. Em poso tan trist explicant aquests records ! Ja fa sis anys que el meu amic va marxar amb el seu be. Si ara intento descriure'l és per no oblidar-lo. És trist oblidar un amic. No tothom ha tingut un amic. I em puc tornar com les persones grans que ja només s'interessen per les xifres. Per això m'he comprat una capsa de colors i llapis. Costa tornar a posar-se a dibuixar, a la meva edat, quan les úniques temptatives que has fet són la d'una boa tancada i la d'una boa oberta, a l'edat de sis anys ! Naturalment, intentaré fer els retrats tan bé com pugui. Però no estic prou segur de sortir-me'n. Un dibuix pot passar, però l'altre ja no s'hi assembla gens. També m'equivoco una mica amb les mides, Aquí el petit príncep es massa gran. Allà és massa petit. També em fa dubtar el color del vestit que duia. Aleshores faig provatures així i aixà, a veure què. I també m'equivocaré en alguns detalls més importants. Però això m'ho haureu de perdonar. El meu amic no donava mai explicacions. Potser es pensava que jo era com ell. Però jo, malauradament, no sé veure els bens a través de les caixes. Potser sóc una mica com les persones grans. Em dec haver fet vell.

Capítol V 

Cada dia aprenia alguna cosa del planeta, de la marxa, del viatge. Li anava sortint de mica en mica, entremig de les reflexions que feia. Va ser així com, el tercer dia, vaig descobrir el drama dels baobabs.

Aquesta vegada també va ser gràcies al be, perquè tot d'una el petit príncep em va interrogar, com si tingués un dubte greu:

- ¿ És veritat, oi, que els bens es mengen els arbusts ?

- Sí, és veritat.

- Ah! Me n'alegro.

No vaig entendre per què era tan important que els bens es mengessin els arbusts. Però el petit príncep va afegir:

-¿ O sigui que també es mengen els baobabs ?

Li vaig fer observar que els baobabs no són arbusts, sinó arbres grans com catedrals i que, fins i tot si s'endugués tot un ramat d'elefants, el ramat no s'acabaria ni un sol baobab.

La idea del ramat d'elefants va fer riure el petit príncep:

- S'haurien de posar els uns sobre els altres...

05a.jpg 

Però assenyadament va observar :

- Els baobabs, abans de créixer, comencen essent petits.

- Exacte ! ¿ Però per què vols que els bens es mengin els baobabs petits ?

Em va respondre : " A tu que et sembla !", com si fos ben evident. I em va caldre un gran esforç d'intel·ligència per entendre el problema jo tot sol.

Efectivament, al planeta del petit príncep hi havia, com a tots els planetes, bones herbes i males herbes. Per tant, bones llavors de bones herbes i males llavors de males herbes. Però les llavors són invisibles. Dormen en el secret de la terra fins que a alguna li ve la fantasia de despertar-se... Aleshores s'estira, i primer creix tímidament cap al sol un petit i inofensiu branquilló molt bonic. Si és un branquilló de rave o de roser el podem deixar créixer com vulgui. Però si és una planta dolenta s'ha d'arrencar de seguida, així que la reconeixes. I al planeta del petit príncep hi havia unes llavors terribles... eren les llavors de baobabs. El terra del planeta n'estava infestat. I d'un baobab, si no hi ets a temps, ja no te'n pots desfer mai més. Ocupa tot el planeta. El forada amb les arrels. I si el planeta és massa petit i hi ha massa baobabs, el rebenten.

05b.jpg

- És una qüestió de disciplina - em deia més tard el petit príncep -. Al matí, quan has acabat d'arreglar-te, has d'arreglar amb compte el planeta. T'has d'obligar regularment a arrencar els baobabs així que els distingeixes dels rosers, amb els quals s'assemblen molt quan són molt joves. És una feina molt pesada, però molt fàcil.

I un dia em va aconsellar que tractés de fer un bon dibuix i ben maco perquè els nens del meu país ho entenguessin ben bé.

- Si un dia viatgen - em deia - ,potser els serà útil. De vegades deixar la feina per més tard no té cap inconvenient. Però, si es tracta dels baobabs, sempre és una catàstrofe. Vaig conèixer un planeta habitat per un gandul. No s'havia ocupat de tres arbusts i...

05c.jpg

I, seguint les indicacions del petit príncep, vaig dibuixar aquest planeta. No m'agrada gens prendre un to de moralista. Però el perill dels baobabs és tan poc conegut, i els riscs que corrien els qui es perdessin en un asteroide són tan considerables, que, per un cop, faig una excepció a la meva reserva. Dic :

- Criatures ! Pareu esment als baobabs !

Era per avisar els meus amics d'un perill que fa temps que tenien a prop i que no coneixien, igual que jo, que vaig treballar tant en aquest dibuix. La lliçó que donava valia la pena. Potser us preguntareu: ¿Per què no hi ha en aquest llibre altres dibuixos tan grandiosos com el dels baobabs ? La resposta és ben senzilla: ho he provat però no me n'he sortit. Quan vaig dibuixar els baobabs m'impulsava un sentiment d'urgència.

Capítol VI 

Ah !, petit príncep, d'aquesta manera, i a poc a poc, vaig anar entenent la teva petita vida malenconiosa. Durant molt de temps l'única distracció que havies tingut havia estat la dolçor de les postes de sol. Vaig saber aquest detall el matí del quart dia, quan em vas dir :

06a.jpg

- M'agraden molt les postes de sol. Anem a veure'n una...

- Però hem d'esperar...

- ¿ Esperar què ?

- Esperar que es pongui el sol.

Primer vas fer cara de sorpresa, i després vas riure de tu mateix. I em vas dir :

- Sempre em penso que sóc a casa !

En efecte. Quan als Estats Units és migdia, el sol, tothom ho sap, es pon a França. Si es pogués anar a França en un minut es podria assistir a la posta de sol. Malauradament França està massa lluny. Però, al teu petit planeta, en tenies prou fent córrer la cadira un quants passos. I miraves el crepuscle cada cop que en tenies ganes...

- Un dia, vaig veure pondre's el sol, quaranta-tres vegades !

I al cap d'una mica afegies:

- Saps... quan estàs així de trist t'agraden les postes de sol...

- El dia de les quaranta-tres vegades estaves així de trist, ¿ doncs ?

Però el petit príncep no va respondre.

Capítol VII 

El cinquè dia, un altre cop gràcies al be, em fou revelat aquest secret de la vida del petit príncep. Em va preguntar de cop i volta, sense preàmbuls, com si fos el fruit d'un problema meditat en silenci durant molt de temps:

- Un be, si es menja els arbusts, ¿també es menja les flors ?

- Un be menja tot el que troba.

- ¿ Fins i tot les flors que tenen espines ?

- Si. Fins i tot les flors que tenen espines.

- ¿ I doncs, de què serveixen les espines ?

Jo no ho sabia. En aquell moment estava molt ocupat intentant afluixar un cargol massa fort del motor. Estava molt preocupat perquè l'avaria em començava a semblar molt greu i l'aigua per beure, que s'estava acabant, em feia témer el pitjor.

- ¿ De què serveixen, les espines ?

El petit príncep no renunciava mai a una pregunta, un cop l'havia feta. Jo estava enfadat amb el cargol i vaig respondre de qualsevol manera :

- Les espines no serveixen de res, és pura dolenteria de les flors!

- Oh !

Però després d'un silenci em va engegar, amb una mena de rancúnia:

- No et crec ! Les flors són febles. Són ingènues. Es fan passar la por com poden. Es pensen que són terribles amb les seves espines...

No vaig respondre res. En aquell moment em deia: "Si aquest cargol es continua resistint el faré saltar d'un cop de martell." El petit príncep em va tornar a destorbar ls reflexions:

- I tu et penses que les flors...

- No, home, no ! No em penso res ! T'he contestat de qualsevol manera. M'ocupo de coses serioses, jo !

Em va mirar, estupefacte.

- De coses serioses !

Em veia amb el martell a la mà i els dits negres de greix, inclinat sobre un objecte que li semblava molt lleig.

- Parles com les persones grans !

Em va fer una mica de vergonya. Però, sense pietat, va afegir:

- Ho confons tot... ho barreges tot !

Estava realment molt enfadat. Sacsejava els cabells daurats al vent.

- Conec un planeta on hi ha un senyor de color vermell fosc. No ha olorat mai cap flor. No ha mirat mai cap estrella. No ha estimat mai ningú. No ha fet mai cap altra cosa que sumes. I tot el dia repeteix, igual que tu: "Sóc un home seriós ! Sóc un home seriós !", i amb això s'infla tot d'orgull. Però no és cap home, és un bolet !

- ¿ Un què ?

- Un bolet !

Ara el petit príncep estava blanc de còlera.

- Fa milions d'anys que les flors fabriquen espines. Fa milions d'anys que els bens igualment es mengen les flors. ¿ I resulta que no és seriós intentar entendre per què s'esforcen tant a fabricar unes espines que no serveixen mai de res ? ¿ No és important la guerra dels bens i les flors ? ¿ No és més seriós i més important que les sumes d'un senyor vermell i gras ? I si jo conec una flor única al món, que no existeix enlloc fora del meu planeta, i un be remenut la pot destruir així d'un cop, un matí, sense ni adonar-se del que fa, no es important, això !

07a.jpg

- Si algú estima una flor de la qual només n'existeix un exemplar en milions i milions d'estrelles, amb això en té prou per ser feliç quan se la mira. Pensa : "La meva flor és aquí, en algun lloc..." Però si el be es menja la flor, per ell és com si, tot d'un plegat, totes les estrelles s'apaguessin ! I no es important, això !

No va poder dir res més. Bruscament va esclatar en sanglots. Ja s'havia fet de nit. Jo havia deixat les eines. Tant me feien el martell el cargol, la set i la mort. En una estrella, en un planeta, el meu, la Terra, hi havia un petit príncep que calia consolar ! El vaig abraçar. El vaig bressolar. Li deia :

- La flor que t'estimes no està en perill... Li dibuixaré un morrió, al teu be... Et dibuixaré una armadura per a la flor... Et...

No sabia gaire que dir-li. Em sentia poca traça. No sabia com arribar-hi, o on trobar-lo... És tan misteriós el país de les llàgrimes !

Capítol VIII 

De seguida la vaig aprendre a conèixer millor, aquella flor. Al planeta del petit príncep sempre hi havia hagut flors molt senzilles adornades amb una sola fila de pètals i que no ocupaven gens de lloc ni molestaven ningú. Apareixien un bon matí a l'herba i després, al vespre, s'apagaven. Però aquella havia germinat un dia, d'una llavor arribada no se sap d'on, i el petit príncep havia vigilat de molt a la vora aquell branquilló que no s'assemblava gens als altres branquillons. Podia ser un espècie nova de baobab. Però l'arbust de seguida va parar de créixer i va començar a preparar una flor. El petit príncep, que assistia a la instal·lació d'una poncella enorme, veia venir que en sortiria una aparició miraculosa, però la flor no acabava mai les preparacions per ser bonica, ben protegida en la seva cambra verda. Anava triant amb cura els seus colors. Es vestia lentament, s'ajustava els pètals un per un. No volia sortir tota arrugada, com les roselles. Volia aparèixer amb tota l'esplendor de la bellesa. Sí senyor. Era molt presumida ! Aquell empolainament misteriós havia durat dies i dies. I vet aquí que un matí, just a l'hora que surt el sol, es va deixar veure.

I ella, que havia treballat amb tanta precisió, va dir, fent un badall:

08a.jpg

- Ai !, m'acabo de despertar... Perdona... Encara vaig tota despentinada...

El petit príncep, aleshores, no va poder contenir l'admiració:

- Que bonica que ets!

- Oi que sí - va respondre suaument la flor -. I he nascut al mateix temps que el sol...

El petit príncep ja va endevinar que no era gaire modesta, però era tan commovedora!

- Em sembla que és hora d'esmorzar- havia afegit de seguida -, si fossis tan amable de pensar en mi...

I el petit príncep, tot confús, havia anat a buscar una regadora d'aigua fresca i havia servit la flor.

08b.jpg

Així ella, de seguida, l'havia començat a turmentar amb la seva vanitat un mica espantadissa. Un dia, per exemple, parlant de les quatre espines que tenia, li havia dit al petit príncep:

- Poden venir, els tigres, amb les seves urpes!

08d.jpg

- No n'hi ha de tigres en el meu planeta - havia objectat el petit príncep -, i a més els tigres no mengen herba.

- No sóc cap herba - havia respost suaument la flor.

- Perdona...

- No em fan gens de por els tigres, però no suporto els corrents d'aire. No tindries un paravent ?

"No suporta els corrents d'aire... ja és mala sort, per una planta" havia observat el petit príncep. "Aquesta flor és ben complicada..."

08e.jpg

- Al vespre posa'm sota una campana de vidre. Fa molt de fred a casa teva. No ho tens ben muntat. Al lloc d'on vinc...

Però s'havia interromput. Havia arribat en forma de llavor. No havia pogut conèixer res dels altres móns. Humiliada d'haver-se deixat sorprendre preparant una mentida tan ingènua, havia tossit dues o tres vegades per fer confondre el petit príncep:

- ¿ I el paravent ?...

- Ara anava a buscar-lo, però m'estaves parlant!

08c.jpg

Aleshores ella havia exagerat la tos per fer-li venir remordiments de tota manera.

Així el petit príncep, tot i la bona voluntat del seu amor, de seguida havia dubtat de la flor. S'havia pres seriosament alguna paraula sense importància i s'havia posat trist.

- No l'hauria hagut d'escoltar - va confiar-me un dia -, no s'han d'escoltar mai, les flors. S'han de mirar i s'han d'olorar. La meva perfumava tot el planeta, però no en vaig saber gaudir. Aquesta història de les urpes, que m'havia fet posar tan nerviós m'hauria hagut d'entendrir

També em va confiar:

- No vaig saber entendre res, aleshores ! L'hauria hagut de jutjar pels actes i no per les paraules. Em perfumava i m'il·luminava. No hauria hagut de fugir mai, jo ! Hauria hagut d'endevinar la tendresa darreres les seves pobres astúcies. Les flors són tan contradictòries! Però era massa jove per saber-la estimar."

Capítol IX 

09.jpg

Em sembla que per evadir-se va aprofitar una migració d'ocells salvatges. El matí que havia de marxar va endreçar tot el planeta. Va escurar ben escurats els volcans en activitat. Tenia dos volcans en activitat. Li anaven molt bé, al matí, per escalfar l'esmorzar. També tenia un volcà apagat. Però, tal com deia ell: "No se sap mai! " Per tant també va escurar el volcà apagat. Si estan ben escurats, els volcans cremen a poc a poc i regularment, sense erupcions. Les erupcions volcàniques són com quan es cala foc en una xemeneia. Evidentment, a la nostra terra som massa petits per escurar els volcans. És per això que ens provoquen tants maldecaps.

09a.jpg

El petit príncep també va arrencar, amb una mica de malenconia, els últims brots de baobab. Es pensava que no tornaria mai més. Però totes aquelles feines familiars li van semblar, aquells matí, especialment agradables. I, quan va regar per última vegada la flor i estava a punt de posar-la sota la campana, es va adonar que tenia ganes de plorar.

-Adéu - va dir a la flor.

Però no li va respondre.

-Adéu - ve repetir ell.

La flor va tossir. Però no era per culpa del refredat.

He estat beneita - va dir al final -. Perdona'm. Mira de ser feliç.

El va sorprendre l'absència de retrets. Es va quedar desconcertat, amb la campana a mig aire. No entenia aquella calma tan dolça.

- És clar que t'estimo - li va dir la flor - No ho has sabut, per culpa meva. No té cap importància. Però has estat tant beneit com jo. Mira de ser feliç... Deixa estar la campana. Ja no la vull.

- Però el vent...

- No estic pas tan refredada, tampoc... L'aire fresc de la nit m'anirà bé. Sóc una flor.

- Però els animals...

- Bé he de suportar dues o tres erugues si vull conèixer les papallones. Diuen que són molt boniques. Si no ¿Qui em vindrà a veure ? Tu seràs lluny. I les bèsties grosses no em fan por. Tinc les meves urpes.

I ensenyava ingènuament les quatre espines. Després va afegir:

- No t'entretinguis d'aquesta manera, em posa nerviosa. Has decidit d'anar-te'n. Vés-te'n.

Perquè no volia que la veiés plorar. Era una flor tan orgullosa...

Capítol X 

Es trobava a la regió dels asteroides 325, 326, 327, 328, 329 i 330. Va començar, doncs, visitant-los per buscar-hi una ocupació i per instruir-se.

Al primer hi vivia un rei. El rei seia, vestit de porpra i d'ermini en un tron molt senzill però majestuós.

- Ah!, vet aquí un súbdit - va exclamar el rei quan va veure el petit príncep.

I el petit príncep es va preguntar:

"¿Com em pot reconèixer si no m'havia vist mai ?"

No sabia que pels reis el món és molt senzill. Tots els homes són súbdits.

- Acosta't, que et vegi millor - li va dir el rei, molt satisfet de poder ser finalment rei d'algú.

El petit príncep va buscar amb els ulls un lloc per seure, però el planeta estava tot ocupat pel magnífic mantell d'ermini. O sigui que es va quedar dret i, com que estava cansat, va badallar.

- Badallar en presència d'un rei és contrari a l'etiqueta - li va dir el monarca -. T'ho prohibeixo.

No puc estar-me'n - va respondre el petit príncep, confús- He fet un viatge molt llarg i no he dormit...

- En aquest cas - va dir el rei - t'ordeno que badallis. Fa anys que no he vist badallar ningú. Per mi els badalls són curiositats. Vinga!, torna a badallar. És una ordre.

- Em fa vergonya... ja no puc... - féu el petit príncep posant-se vermell.

- Hmmm!, hmm! - va fer el rei -. Aleshores t'... t'ordeno que de vegades badallis i de vegades...

S'embarbussava una mica i semblava ofès.

Perquè el rei per sobre de tot volia que se li respectes l'autoritat. No tolerava la desobediència. Era un monarca absolut. Però, com que era molt bo, donava ordres raonables.

10a.jpg

"Si ordenava", solia dir, "si ordenava a un general que es transformés en ocell marí i el general no m'obeís, no seria culpa del general. Seria culpa meva".

- ¿ Puc seure ? va demanar tímidament el petit príncep.

- T'ordeno que seguis - li va respondre el rei, que va recollir majestuosament un faldó del mantell d'ermini.

Però el petit príncep estava sorprès. El planeta era minúscul. ¿Sobre què devia regnar, el rei ?

- Senyor - li va dir - perdoneu-me si us pregunto...

- T'ordeno que em preguntis - va afanyar-se a dir el rei.

- Senyor... ¿ Sobre què regneu ?

- Sobre tot - va respondre el rei, amb gran senzillesa.

- ¿ Sobre tot ?

El rei, amb un gest discret, va indicar el seu planeta, els altres planetes i les estrelles.

- ¿ Sobre tot això ? - va dir el petit príncep.

- Sobre tot això... - va respondre el rei.

Perquè no era sols un monarca absolut, també era un monarca universal.

- ¿ I les estrelles us obeeixen ?

- Es clar - va dir el rei -. Obeeixen immediatament. No tolero la indisciplina.

Un poder tan gran va meravellar el petit príncep. Si l'hagués tingut ell, hauria pogut presenciar, no pas quaranta-quatre, sinó setanta-dues, o fins i tot dues-centes postes de sol el mateix dia, sense haver de moure mai la cadira ! I com que estava una mica trist per culpa del record del seu petit planeta abandonat, es va atrevir a sol·licitar una gràcia al rei:

-Voldria veure una posta de sol... Feu-me el favor... Ordeneu al sol que es pongui...

- Si jo ordenava a un general que volés d'una flor a l'altra com si fos una papallona, o que escrivís una tragèdia, o que es transformés en ocell marí, i el general no executava l'ordre rebuda, ¿qui en tindria la culpa, ell o jo?

- Seríeu vós - va dir el petit príncep convençut.

- Exactament. A cadascú se li ha d'exigir el que cadascú pot oferir - va continuar el rei -. L'autoritat reposa, en primer lloc, sobre la raó. Si ordenes al teu poble que vagi a llançar-se a mar, farà la revolució. Jo tinc dret a exigir obediència perquè les meves ordres són raonables.

- ¿ I la meva posta de sol que ? - va recordar el petit príncep que no oblidava mai cap pregunta, un cop l'havia feta.

- La tindràs, la posta de sol. Jo l'exigiré. Però esperaré, amb la meva ciència de governar, que les condicions siguin favorables.

- ¿ I això quan serà ? - es va informar el petit príncep.

- Hmm! hmm! - li va respondre el rei, que primer de tot va consultar un calendari gruixut -, hmm!, hmm!, serà cap a... cap a... serà aquest vespre cap a les set quaranta! I ja veuràs com seré ben obeït.

El petit príncep va badallar. Trobava a faltar la posta de sol que no havia tingut. I a més ja s'avorria un mica:

- No hi tinc res mes a fer, aquí - va dir al rei -. Me'n torno a anar.

- No te'n vagis - va respondre el rei, que estava tan satisfet de tenir un súbdit -. No te'n vagis, et faig ministre!

- ¿ Ministre de què ?

- De... de justícia !

- Però si no hi ha ningú per jutjar !

- No ho sabem - va dir el rei -. Encara no he fet la volta al meu reialme. Sóc molt vell, no tinc lloc per una carrossa i caminar em cansa.

- Oh, però jo sí que ho he vist - va dir el petit príncep, abocant-se a ventar un cop d'ull a l'altra banda del planeta -. Allà tampoc hi ha ningú.

- Doncs et jutjaràs tu mateix - va respondre el rei -. És la cosa més difícil. És molt més difícil jutjar-se un mateix que jutjar els altres. Si arribes a jutjar-te bé és que ets un autèntic savi.

- Jo - va dir el petit príncep -, em puc jutjar a mi mateix a qualsevol lloc. No cal que visqui aquí.

- Hmm!, hmm! - va dir el rei -, em sembla que en algun lloc del meu planeta hi ha una rata vella. La sento de nit. Podràs jutjar la rata. De tant en tant la pots condemnar a mort. Així la seva vida dependrà de la teva justícia. Però cada vegada li perdonaràs la vida per estalviar-la. Només n'hi ha una.

- A mi - va respondre el petit príncep -, no m'agrada condemnar a mort i em sembla molt que me'n vaig.

- No - va dir el rei.

Però el petit príncep, que havia acabat els preparatius, no va voler entristir el vell monarca:

- Si la vostra Majestat desitja ser obeïda puntualment, em podria donar una ordre raonable. Per exemple, em podria ordenar que me n'anés abans d'un minut. Em sembla que les condicions són favorables...

Com que el rei no responia, el petit príncep primer va dubtar, però després, amb un sospir, se'n va anar.

- Et faig ambaixador - es va afanyar a cridar el rei aleshores.

Tenia un aire de molta autoritat.

"Les persones grans són molt estranyes", es va dir el petit príncep, a si mateix, durant el viatge.

Capítol XI 

Al segon planeta hi vivia un vanitós: 

- Ah!, ah! Mira, la visita d'un admirador! - va exclamar de lluny el vanitós així que va veure el petit príncep.

 Perquè, pels vanitosos, els altres homes són admiradors.

- Bon dia - va dir el petit príncep -. Porteu un barret molt divertit.

11a.jpg

- És per saludar - li va respondre el vanitós -. És per saludar quan m'aclamen. Malauradament per aquí no hi passa mai ningú.

- ¿ Ah sí ? - va dir el petit príncep, que no ho havia entès.

- Pica de mans, l'una contra l'altra - li va aconsellar aleshores el vanitós.

El petit príncep va picar de mans. El vanitós va saludar modestament alçant el barret.

- Això és més divertit que la visita al rei - es va dir a si mateix el petit príncep. I va tornar a picar de mans. El vanitós va tornar a saludar alçant el barret.

Al cap de cinc minuts d'exercici el petit príncep es va cansar de la monotonia del joc.

- I perquè caigui el barret - va preguntar -, ¿ què s'ha de fer ?

Però el vanitós no el va sentir. Els vanitosos només senten les alabances.

- ¿ Realment m'admires molt ? - va preguntar al petit príncep.

- ¿ Què vol dir admirar ?

- Admirar vol dir reconèixer que sóc l'home més ben plantat, més ben vestit, més ric i més intel·ligent del planeta.

- Però si només hi ets tu sol, al teu planeta!

- Fes-me aquest favor. Admira'm de totes maneres!

- T'admiro - va dir el petit príncep, arronsant una mica les espatlles -, ¿però de què et pot servir, això ?

I el petit príncep se'n va anar

"Decididament, les persones grans són molt estranyes", es va dir a si mateix durant el viatge.

Capítol XII 

Al planeta següent hi vivia un bevedor. Aquesta visita va ser molt curta, però va fer caure el petit príncep en una gran malenconia: 

- ¿ Què hi fas aquí ? - va dir al bevedor, que va trobar instal·lat en silenci davant d'una col·lecció d'ampolles buides i d'una col·lecció d'ampolles plenes.

12a.jpg

- Bec - va respondre el bevedor amb aire lúgubre.

- ¿ Per què beus ? - li va preguntar el petit príncep.

- Per oblidar - va respondre el bevedor.

- ¿ Per oblidar que ? - va voler saber el petit príncep, que ja el planyia.

- Per oblidar que tinc vergonya - va confessar el bevedor, acotant el cap.

- ¿ Vergonya de què ? - va demanar el petit príncep, que tenia ganes d'ajudar-lo.

- Vergonya de beure! - va concloure el bevedor, que es va tancar definitivament en silenci.

I el petit príncep se'n va anar, perplex.

"Decididament, les persones grans són estranyíssimes", es deia a si mateix durant el viatge.

Capítol XIII 

El quart planeta era d'un home de negocis. Aquest home estava tan enfeinat que ni tan sols va aixecar el cap quan va arribar el petit príncep. 

- Bon dia - li va dir aquest -. Teniu el cigarret apagat.

- Tres i dos fan cinc. Cinc i set, dotze. Dotze i tres, quinze. Bon dia. Quinze i set, vint-i-dos. Vint-i-dos i sis, vint-i-vuit. No tinc temps d'encendre'l. Vint-i-sis i cinc, trenta-un. Uf! O sigui que són cinc-cents un milions sis-cents vint-i-dos mil set-cents trenta-un.

- ¿Cinc-cents milions de què ?

- ¿ Eh ? ¿ Encara ets aquí ? Cinc-cents un milions de... Ja no ho sé... Tinc tanta feina ! Sóc seriós, jo, no m'entretinc amb bestieses ! Dos i cinc, set...

- ¿ Cinc-cents un milions de què ? - va repetir el petit príncep, que no havia renunciat mai de la vida a una pregunta, un cop l'havia feta.

L'home de negocis va aixecar el cap:

13a.jpg

- Fa cinquanta-quatre anys que visc en aquest planeta i només he estat destorbat tres vegades. La primera, fa vint-i-dos anys, va ser un borinot que vés a saber d'on havia caigut. Feia un soroll espantós i em vaig equivocar quatre vegades en una suma. La segona vegada, fa onze anys, va ser un atac de reuma. No faig prou exercici. No tinc temps de passejar. Sóc seriós, jo. La tercera... és aquesta! Deia, doncs, cinc-cents un milions...

- ¿ Milions de què ?

L'home de negocis va entendre que no hi havia cap esperança de pau:

- Milions d'aquestes cosetes que es veuen de vegades al cel.

- ¿ Mosques ?

- No, home, no, unes cosetes que brillen.

- ¿ Abelles ?

- No. Unes cosetes daurades que fan somiar els ganduls. Però sóc una persona seriosa, jo! No tinc temps de somiar.

- Ah!, ¿estels?

- Això mateix. Estels.

- ¿ I què fas amb els cinc-cents milions d'estels ?

- Cinc-cents un milions sis-cents vint-i-dos mil set-cents trenta-un. Sóc seriós, jo, sóc precís.

- ¿ I que en fas dels estels ?

- ¿ Que què en faig ?

- Sí.

- Res. Els posseeixo.

- ¿ Posseeixes els estels ?

- Sí.

- Però si ja he vist un rei que...

- Els reis no posseeixen res. "Regnen sobre". És molt diferent.

- ¿ I de què et serveix posseir els estels ?

- Em serveix per ser ric.

- ¿ I de què et serveix ser ric ?

- Per comprar altres estels, si algú en troba.

"Aquest", es va dir el petit príncep, "raona una mica com el borratxo"

Però li va continuar fent preguntes:

- ¿ Com es poden posseir els estels ?

- ¿ De qui són ? - va replicar, malcarat, l'home de negocis.

- No ho sé. De ningú.

- Doncs aleshores són meus, jo hi he pensat primer.

- I ja n'hi ha prou ?

- És clar. Quan et trobes un diamant que no és de ningú, és teu. Quan et trobes una illa que no és de ningú, és teva. Quan ets el primer que té una idea, la fas patentar: és teva. I jo posseeixo els estels, perquè ningú abans que jo, no ha pensat a posseir-los.

- Es ben cert - va dir el petit príncep -. ¿ I què en fas ?

- Els administro. Els compto i els recompto - va dir l'home de negocis -. És difícil. Però sóc un home seriós!

El petit príncep encara no estava satisfet.

- Jo, si tinc un mocador, me'l puc posar al voltant del coll i endur-me'l. Si tinc una flor, la puc collir i endur-me-la, Però tu no pots collir els estels!

- No, però els puc dipositar al banc.

- Què vol dir això ?

- Vol dir que escric en un paperet la quantitat d'estels que tinc. I després tanco aquest paper amb clau en un calaix.

- ¿ I ja està ?

- Ja n'hi ha prou !

"Ës divertit", va pensar el petit príncep. "És bastant poètic. Però no és gaire seriós".

El petit tenia unes idees sobre les coses serioses molt diferents de les persones grans.

- Jo - va afegir -, tinc una flor i la rego cada dia. Tinc tres volcans i els escuro cada setmana. Perquè també escuro el que està apagat. No se sap mai. Els és útil als volcans i li és útil a la flor, que jo els posseeixi. Però tu no ets útil als estels.

L'home de negocis va obrir la boca però no va saber què respondre, i el petit príncep se'n va anar.

"Decididament, les persones grans són d'allò més extraordinàries", es deia a si mateix durant el viatge.