Hi ha llibres que et llegeixes en menys de dues hores. Hi ha llibres que ens ensenyen més del que crèiem que podien ensenyar-nos a priori. Hi ha llibres que parlen d'altres llibres i també de màgia, de filosofia i de tarot. 

Hi ha llibres que aprofundeixen en els somnis mesclats amb la vigília i et fan submergir-te en un món de pensaments extraordinaris i de màgia. Hi ha llibres que parlen de com retrobar-se un mateix, oblidant la sensació de sentir-se perdut. 

Hi ha llibres que voldries recomanar a tothom.

Hi ha llibres que se't fan curts perquè no vols que s'acabin mai, perquè t'enamoren. Hi ha llibres que només veient la portada ja vols descobrir què contenen les seves pàgines. Hi ha llibres que només de llegir-ne el títol ja vols ensumar i tastar. Hi ha llibres que amaguen una veritat oculta que t'intriga i que no es revela fins a la darrera pàgina. Hi ha llibres que et parlen des de dins d'un mateix, cap a fora. Hi ha llibres que desitges tornar a llegir tant bon punt has acabat de devorar amb devoció les seves pàgines.

La vident de la lluna plena és un d'aquests llibres.

SINOPSI

La Laia és una metgessa barcelonina de 32 anys que tot just acaba de perdre la mare. Fent neteja del seu pis troba un capsa plena de fotografies i una vella carta del tarot que la durà a investigar quins són els orígens reals de la família i quin paper hi ha tingut l’ocultisme i el tarot. La Laia està dolguda perquè mai no va poder conèixer el seu pare, de qui no en sap res.

A poc a poc començarà una investigació que la durà a anar trobant pistes i noves cartes del tarot en diferents indrets de Barcelona com el parc de la Ciutadella, el Liceu, el Palau de la Música i molts d’altres. La Laia descobrirà fins a quin punt els jueus i la família Astruc estan implicats en la seva vida i notarà la presència angoixant d’uns ulls blaus que la segueixen i li deixen les cartes del tarot en diferents indrets.

L'AUTORA

Isabel del Río (Barcelona, 1983) és una bona amiga i també una escriptora formidable. Ens atravessa amb les seves paraules magistrals, endinsant-nos en un món on la màgia i la realitat van unides de la mà, on els esdeveniments més inesperats esdevenen els més esperats, on les relacions i les amistats i els amors i els records són elements imprescindibles per entendre qui som i d'on venim. Isabel del Río ens havia parlat en les seves anteriors històries d'elements intrigants (Casa de títeres, La casa del torreó) , però en aquesta ocasió, el llibre va més enllà, no només té un estil misteriós i intrigant, sinó que ens atrapa en la seva història, el passat de la protagonista, els interrogants que es van presentant a mesura que avança la narració, i tots els personatges que hi apareixen, que donen un toc més lúcid i interessant a l'argument.

No voldria fer spoilers, però cal remarcar-ho, per si no ha quedat clar: Isabel del Río fa màgia amb les seves paraules, no hi hi cap altra manera de dir-ho. És una jove autora capaç de deixar-te bocabadat, amb ganes de més a cada pàgina, i fa que un mer giravolt inesperat transformi tot allò que creies entendre. Les seves paraules estan repletes de misteri, de realitat i màgia mesclades d'una manera fascinant, gairebé espontània, natural.

Passats misteriosos, records que creies oblidats, esdeveniments inesperats i mil coses més t'esperen en aquesta novel·la.



LA HISTÒRIA


La història de La vident de la lluna plena és un dels llibres més originals que he llegit en els últims mesos, i no puc dir altra cosa que el que ja he dit: m'ha agradat tant, que voldria no haver-lo llegit per tornar a començar-lo de zero. És un llibre que no només parla d'amor i de misteri, sinó també de records d'infància, de frases i pensaments a cada capítol que et fan aturar-te i reflexionar, de tarot, de mentalisme, de màgia, i de mil coses més que no pensaves que podries trobar en una sola novel·la.


L'estil de la novel·la és senzill i alhora atractiu, elegant i majestuós en tots els sentits. La presència constant dels carrers i paisatges de la ciutat de Barcelona converteixen aquesta història en un mapa misteriós on cada carrer pot amagar un secret. Una visió diferent de la ciutat, que atrapa al lector des del primer mot, i que no vol deixar anar fins que s'arriba a la darrera pàgina.


FRASES 


Inici: Em coïen els ulls d'haver estat plorant, tot i que no recordava per què. El fred em feia encongir-me, abraçant-me a mi mateixa. Dins meu, un buit que només s'omplia d'incertesa. Era negra nit. Els núvols no em deixaven veure més enllà de les mans. Tot era obscuritat. Però de sobte la claror de la lluna plena els va travessar, fent-los miques amb la seva llum. Davant meu, un home caminava cap a mi amb passes segures sobre l'aire. El seu rostre romania ocult per la lluna i les seves faccions eren foscos interrogants.


No hi ha màgia més gran que la que porta un fill a la teva vida, i mai m'he penedit de deixar-ho tot enrere per tu. Ara vull que sàpigues qui ets i d'on vens. He vist la teva tristesa i sé que no pots viure sense saber quin és l'origen d'aquests somnis que et persegueixen.


El que compta no és el que busques, sinó els ulls amb què mires. No hi ha impossibles, només improbables.


Un sentiment de neguit s'havia instal·lat al meu interior. De sobte, les persones que donaven sentit a la meva realitat eren un misteri per a mi.


Els Encants eren una barreja de gent i d'objectes, de mirades capcioses i desitjos incomplerts, de possibilitats perdudes i records oblidats. Allà era possible trobar-hi qualsevol cosa; si sabies mirar, és clar.


Va despenjar-se per una escala atrotinada que devia ser allà des de la creació del mercat i va abraçar-me amb força, entre aquells braços robustos que abans m'aixecaven per l'aire i em feien creure
que estava resguardada de tot mal.


El seu somriure declarava que tot anava bé, però els ulls el delataven com sempre, i em recordaven que ell també patia.


No hi havia ni una ànima. Semblava com si la pols i les arnes s'haguessin cruspit tota vida.


Tens una gran vida al davant, no furguis en el passat.


La sensació que algú m'observava era molt forta, però no hi havia ningú més a l'habitació. Només hi era jo, i aquell llibre que feia molt de temps que era sota la prestatgeria.


Vaig mirar el gest del cap de les aus, que semblaven tan a prop i a la vegada tan llunyanes, com si s'amaguessin secrets l'una a l'altra, com si hi hagués una cosa que les separés.


Aquella història cada vegada em semblava més inversemblant. Com era possible que les cartes de la baralla que m'havia llegat la mare fossin just on jo mirava?


Era possible que el meu oncle m'estigués amagant alguna cosa? O simplement començava a veure fantasmes on no hi havia més que ombres?


Duia la confusió com una jaqueta que no em deixava sentir allò que m'envoltava. Per més que hi donava voltes, no s'aclaria res.


Era això el que feien les mentides? No et deixaven volar ni deixar la pena enrere? T'ofegaven.


La nit de Barcelona ara em semblava misteriosa i críptica. Qui era aquell home i què tenia a veure amb la meva mare?


De vegades ens cal fer neteja per continuar endavant. Entafonem tantes coses i pensaments a la motxilla, que ens enfonsem en la nostra autocomplaença. Creiem que ho sabem tot i no ens queda
espai per a res de nou.


La porta va cedir. No crec en les casualitats. La meva àvia deia que tots estem connectats i que el que creiem una coincidència és en realitat un d'aquests fils que es creuen.


La boira era cada cop més densa en la meva ment. Ja no era capaç de pensar amb claredat. L'indici de certesa que havia albirat feia un parell d'hores ara es difuminava amb un pànic creixent. Em sentia perduda, amb la sensació que tot canviaria i que la meva vida deixaria de ser el llenç que jo creia per esdevenir un puzle en què les peces ja no tornarien a encaixar.

FRASES

Matar al padre            (Amélie Nothomb)

La obstinación es contraria a la naturaleza, contraria a la vida. Las únicas personas perfectamente obstinadas son los muertos.      ALDOUS HUXLEY


Reencontrarse de nuevo con el azar significa devaluarse.


"Sí, te arrebato a tu hermosa madre, a la que deseas, como todos los chicos de tu edad. Tú podrás hacer toda la magia que quieras, eso no te la va a devolver."
Si no te marchas tú, se marchará él.


A los catorce años, su primera decisión es abandonar la escuela. Sabe que no le sirve para nada.


De repente, el chico percibe que lo están mirando. Aunque está acostumbrado, siente que esta vez es diferente.


(...) -Quiero que sea mi maestro- dijo finalmente Joe.          
-No soy ni seré el maestro de nadie.     
-Pues mi profesor.   
-¿Tu profesor de qué?     
-¿De qué podría ser usted profesor?    
-¿Qué quieres aprender?
(...)   -La puerta estaba abierta. He entrado.            
-¿Quieres un vaso de leche?      
-¿No tiene mejor una cerveza?     
-No. Voy a buscarte leche.
(...)  -¿Por qué quieres ser mi alumno?    
-Porque es usted el más grande.      
-Eso no me convence.  
-Porque tengo unas manos increíbles.     
-Es cierto, pero tampoco me convence. Nunca he querido 


enseñar.
.- Toda la sabiduría que atesora, ¿quiere guardarla para usted?     
-Tengo tiempo para pensarlo. ¿Dónde están tus padres?     
-No tengo padre y mi madre me ha echado de casa. Llevo un año viviendo en 


un hotel.


Comieron sin hablar demasiado. Norman y Christina no tenían televisión. Joe se sintió muy contento con su nuevo entorno.


(...)  -Si le hubieras cerrado la puerta, lo lamentarías.     
-Es verdad.


Ya no tendría que trabajar de noche por los bares para pagar la habitación. Podría volver a ser un niño.


El objetivo de la magia es lograr que otro llegue a dudar de la realidad. (...) Así pues, la magia es para los demás, no para uno mismo.


Cuando haces las cosas como se deben hacer, a la fuerza sientes una gran satisfacción. Pero eso no significa que ése sea el objetivo.


Pero cuando se dio cuenta de que era guapa, se sintió doblemente impactado. No corría el riesgo de olvidar aquel instante. 


Y mientras hablaba, no dejo de observarla. Estaba deslumbrante. Sus ojos lanzaban destellos de luz. La delicadeza de sus rasgos la dejó estupefacto. Nunca había visto un rostro así. 


Como si aquella belleza le interpelara directamente a él, como si fuera una confidencia que se había ganado y de la que debía mostrarse digno tras haberle sido revelada.


Christina tenía un rostro y un cuerpo extremadamente delgados, sin por ello llegar a ser esquelética. Su pelo, su piel y sus ojos tenían el color del caramelo.


Su vestimenta se reducía casi siempre a unos tejanos y a la parte superior de un bikini, tanto que Joe tenía la íntima sensación de conocer su cuerpo. Sin embargo, desde el instante en el que se
enamoró de ella, aquella familiaridad física fue sustituida por el presentimiento de un misterio. Ya que enseguida que tuvo conciencia de su belleza, la amó con toda la fuerza del primer amor. Fue un 


amor de una sola pieza: desde el segundo en que nació, vino acompañado de un deseo absoluto y perpetuo.


Joe sabía que amaba a una mujer prohibida, y ésa fue la razón por la que no expresó, o lo menos posible, su amor. Sin embargo, desde la primera chispa, vivió un estado de espera -espera de no sabía
exactamente qué, o mejor dicho, de sabía perfectamente qué- y que a la fuerza tendría que materializarse algún día, ya que, de otro modo, nada tenía sentido. Los sabios afirman que nada tiene sentido.
Los enamorados poseen una sabiduría más profunda que la de los sabios. El que ama no duda ni por un instante del sentido de las cosas.


No tenía nada, sólo la inmensidad de su deseo, y eso le bastaba para creer en él. Si le hubieran preguntado qué significaba ese "él" en el que situaba su fe, habría respondido: "Un día haré el amor con
Christina y ella lo deseará tanto como yo."


(...)  -Estará un poco enamorado de ti. Y eso me tranquiliza.        
-¿Por qué?     
-Demuestra que es normal.      
-¿Acaso lo dudabas?        
-Sí. Bebe mis palabras y, al mismo tiempo, siento que desea
saltarme al cuello y despedazarme a mordiscos.


(...) -Pero dime, ¿por qué te interesan tanto las trampas?           
-Tú mismo me has proporcionado la respuesta: porque es más bien difícil. Me siento atraído por la dificultad.
(...)     -¿Quién eres? ¿Qué tienes en la cabeza?
(...)     -Todos olvidamos lo locos que estábamos a los quince años.         
-Tú no.       
-Sí, yo también.      
-Vivías con los locos, que es distinto.     


Estaba acostumbrada a sentirse observada, pero aquel desconocido la miraba de un modo tan especial que había deseado no salir nunca de su punto de mira.


A los que veían a Norman y Christina juntos les impactaban sus afinidades: tenían una misma forma de permanecer callados. Podría apreciarse en su forma de estar, el uno junto al otro, como un rey
y una reina de la época micénica, sin intercambiar más que su belleza y su majestuosidad. La fascinación que emanaba de la yuxtaposición de aquellos dos seres soberbios les confería categoría de 


tótems.
(...)  -No quiero tener un hijo tramposo.      
-Te juro que no lo volveré a hacer más.         
-Eres un embustero. No te creo.        
-Te lo juro por lo más sagrado.         
-¿Qué es lo más sagrado para ti?   
-¡Tú!


Los jóvenes sólo conocen la inmediatez.




(...)    -¿En qué consiste ser simpático?     
-En tener ese impulso hacia los demás, esta especie de corriente que suscita efecto.      
-¿No tener esa virtud es grave?     
-No se puede tener un excelente
sentido del escenario, ser un fabuloso mago sin ser simpático.      
-Así pues, no sirve de nada ser simpático.     
-Las virtudes no están hechas para servir para algo.
No es habitual que uno sea tan civilizado como para ofrecer flores a la mujer de la que acaba de separarse.
Joe no podía sentirse más satisfecho: Christina había reservado su virginidad floral para él.
"Nunca lo conseguiré! ¡Echa a ese chico, que es guapo. ¡Yo, además, soy feo!"


"¿Podrías ayudarme a llevar estos paquetes hasta mi coche?" (¿Para qué había que ayudar a alguien a algo tan estúpido?) 
¿Acaso no es una prueba de amor aprender a convertirse en un buen amante? ¿Qué hay de hermoso en querer ofrecerle a la elegida los torpes ardores de un chico virgen?
Se tocó poco y mal; en resumen, se sacrificó en nombre de un amor que nada le había pedido.


¿Dinero? Nunca pronuncies esta palabra. Aquí el dinero no existe. Quiero regalarte ropa.


Contemplar a grandes bailarines en movimiento produce la misma emoción que contemplar una hoguera en llamas: el fuego baila, el bailarín se quema.
El objeto supremo de la danza es mostrar el cuerpo. Vivimos con el malentendido de que cada uno posee un cuerpo. 


Nadie vive la totalidad de su cuerpo como los grandes bailarines.


El cuerpo de Christina presentaba una densidad tan intensa que uno habría podido enamorarse con la misma violencia del dedo gordo de su pie que de su pelo.


Se apagaron las luces. Sólo quedaron las bolas de la bailarina iluminando ora su pierna combada, ora su espalda arqueada, ora su hombro amaestrado.


Para sus adentros, le llamó de todo y se acercó a un brasero junto al cual dormitaban varios zombis fumadores de neumático. Se derrumbó en un sillón y, de cara a aquel aliento ardiente, se durmió.


Sólo hay una cosa que se calcula con microgramos, y ésa es la razón por la cual nunca se indica de qué se trata.


¿Por qué no dejo de compararme con los demás?, se enrabió.


Estaban solos en medio del desierto. Una luna llena rodeada de una nube de las dimensiones de un kleenex difundía una luz de iluminador superdotado.


Cayó la ropa, cayeron los cuerpos, acogidos por el polvo. Lo que Joe llevaba tanto tiempo retiniendo se había metamorfoseado en odio: Christina lo transformó en placer. Fue al encuentro
de la frustración acumulada en los músculos de su amante y convirtió aquel plomo en oro.


Hace más de tres años que la quiero con locura.
Esta noche he descubierto lo más hermoso que existe. No mereces la mujer que tienes.
Lo amaba tanto más por cuanto había logrado superar su cólera: gracias a esta prueba, descubría ser mejor persona.
¿Por qué íbamos a darle la más mínima importancia a estos no-acontecimientos?

Molt bon dia a tothom!

Avui us parlaré d'una bona notícia que m'ha omplert d'alegria i d'il·lusió.

L'any passat ja havia participat en el premi de microrelats romàntics realitzat per ACEN (Asociación Cultural de Escritores/as Noveles), però no m'havia adonat de que havia estat seleccionat per formar part del recull de microrelats...Quan me'n vaig adonar, ja era massa tard i no vaig poder comprar un exemplar del llibre solidari.

Aquest any, però, sí que he pogut estar a l'aguait i adonar-me de la resolució del premi, i si hi figurava el meu nom entre els seleccionats. Es veu que en aquesta quarta edició del concurs de microrelats romàntics ACEN, hi ha hagut una alta participació, tal com diu a la contraportada del llibre que tinc ara mateix al costat:

"En esta ocasión han sido más de mil las participaciones que nos han llegado desde toda la geografía española."

...

...

Aquest nou llibre solidari, el formen, doncs, una agrupació d'un microrelat guanyador, els nou finalistes, i també els millors 350 escrits rebuts.

Aquí teniu les imatges del llibre solidari i també la pàgina on apareix el meu microrelat. (Estaria molt bé que poguéssiu llegir directament de les fotografies, però la qualitat de la meva càmera és tan dolenta que dubto molt que pugueu).

Aquí teniu el microrelat guanyador del premi. Personalment, he de dir que em sembla molt original.

.

GANADOR


SIETE BESOS


Ángel Manuel Castillo de las Peñas


Siete besos, siete. Los últimos que nos quedaban. El primero bajo el baobaB.


Intentaste robarme el segundo bajo la luna de Madagascar, nuestro último viajE.


El tercero siguió al cuarto, al quinto y al sexto. Todos seguidos, como escenaS


Teatrales de amor en una obra de Shakespeare. Amor, mucho amor, lo únicO


Existente el día que me dejaste. Un ataúd, el séptimo beso y el último adióS.

 

...

...

...

Per cert, si algú vol adquirir un exemplar del llibre i col·laborar solidàriament amb aquesta idea social, pot comprar-lo per 12 euros a l'enllaç següent:

http://acencs.org/publicaciones/microrrelatos-publicaciones/cachitos-de-amor-iv/

...

...

...

Per altra banda, per tal de facilitar la complicada tasca de desxifrar les fotografies següents, us deixo amb el meu microrelat. Espero que us agradi!! És genial poder figurar en un llibre amb el meu nom, i poder participar i col·laborar en una tasca literària i solidària com aquesta!!

Cuando

Cuando el aire acaricia el cuerpo flotante y la materia existente con un silbido, cuando la melodía preferida retumba y resuena en el oído, cuando el niño cae al suelo y se levanta sin el menor quejido, cuando el cielo se ilumina por el sol naciente de su humilde nido, cuando me despierto cabalgando entre sueños de algodón pienso en tu rostro sonriente junto al mío.

(Més informació a la pàgina web oficial d'ACEN: http://acencs.org/ )