Overblog
Seguir este blog Administration + Create my blog
29 octubre 2015 4 29 /10 /octubre /2015 01:33

Nit

Bona nit, estic petit. Em sento tan bonic, com un flam aigualit. Ningú m'ho ha dit, que avui és de nit. Tot el que he vist, s'ha enfosquit. Boig desig de creure't enmig del capritx d'un encís. No t'ho han dit, que tot el que una nit ha estat dit, una altra nit, cau en l'oblit? No has sentit que feia finit aquest pessic d'un vell amic? Anit era tan de nit com aquesta nit, és un embolic bonic petit, premut al pit, dins del neguit. La boira del cel fa olor de zel i rastre de mel d'algú a qui has pres el pèl sense recel. La nit t'ha dit al llit que no has reprimit el darrer mot dit. No has emboirit la boira del pit enfosquit i fredolic d'aquesta nit. La nit d'anit era com el melic d'un cor podrit. No vull acabar per perdre el sentit, per això et dic, estimada nit, que res del que he patit ha estat malferit, doncs cada pas ve acompanyat del ressó que has trepitjat. No m'he penedit d'anit, ni tampoc d'aquesta, aquella o la següent nit, perwuè tot serà ja decidit. La nit cau en el meu llit i quedo rendit per la serenor del record petit i les paraules ballant en un vals constant i les mirades penetrants i les besades angoixants d'algunes vegades sense intencions amagades. La nit d'aquesta nit és un bonic, petit, dividit, record al cor, goteig al pit. Cada cop és tot més vell, bonic com el clavell o el rovell o el gibrell o el cubell o el cistell o el cervell que algú ha escrit. Tot queda dit en l'instant finit. Tot cau en l'oblit, buit és el neguit i llarg el cor cohibit. Perdona que t'ho hagi dit, però recordaràs el que has sentit i voldràs no enviar-ho a una marató sense sentit cap al buit. El somriure teu ja no és tan proper com el darrer alè d'un amic meu. Ulls en la nit, tot queda dit. Una sola vegada, un sol batec i tota la nit esdevé un frec. Cap altra nit com l'altra nit. Més que res, perdut en res. No esperis més. L'olor del fred humit ja t'ho ha dit. M'agrada guardar el buit i omplir-lo amb tot el que he reprimit dins d'un lloc sense foc. Aquesta nit cremaré carregat d'abric, faré puré del meu què i del bo i del dolent. Res té sentit. On ho he sentit? Conec l'oblit. Viu en la nit. Respira i va, tip, cap al nou ou de la vida que em mou sense delit altre que escriure el que ha sortit.

Repost0
25 octubre 2015 7 25 /10 /octubre /2015 23:02

Hi ha llibres que val la pena llegir perquè són bons a nivell literari, perquè entretenen, tenen uns bons valors, una bona narració o un bon argument. Després hi ha llibres que val la pena, literalment la pena, llegir, només per adonar-te de com de malament es pot escriure un llibre, quins personatges més buits, i quins tòpics més gastats es poden utilitzar. Però el llibre del que vull parlar avui, no entra dins de cap de les categories anteriorment esmentades. La novel·la que criticaré breument (no mereix gran cosa), és d'aquelles que, no només és horrorosa a nivell literari i de contingut, sinó que incita a unes idees, reafirma uns valors francament intolerables i fastigosos en la nostra societat actual. És un llibre que ens parla de com ha de comportar-se una noia verge davant d'un noi masclista i controlador. És un llibre que bé podria ser el fill mediocre de la famosa i buida saga "Cinquanta Ombres de Grey". És un llibre que no hauria de llegir ningú, però que malgrat tot, molta gent ha llegit. No diré més, perquè començo a cansar-me de perdre el temps. Només us recomano de tot cor que no el llegiu, ni tan sols per comprovar la veracitat de les meves paraules. No vull allargar-me més. Només diré una darrera cosa: es diu " After", i és una saga juvenil que hauria de prohibir-se, pel seu despotisme, la seva violència indirecta de gènere, la degredant visió de la dona portada als extrems més fastigosos i tòpics possibles..  Un festival de l'humor. Un llibre per aprendre a abusar i controlar les noies verges de divuit anys, fer-les plorar i manipular-les al teu aire amb quatre tècniques de seducció i alguns tocs de falsromanticisme ranci. Un llibre que hauria de servir únicament per eixugar-se l'anus. Com tants altres. Si us plau, no el llegiu. Jane Austen, Amélie Nothomb, Mathias Malzieu, Laura Gallego, Suzanne Collins, Lev Tolstoi, Gustave Flaubert, Paolo Giordano, Care Santos, Francesc Miralles, Esther Sanz, Jöel Dicker, Albert Sánchez Piñol, Mercè Rodoreda, Àngel Gumerà, Manuel de Pedrolo, Salvador Macip, Quim Monzó, Laia Soler, Salla Simukka, Haruki Murakami, J. K. Rowling, J. R. Tolkien, Michael Morpugo, C. S. Lewis, Michael Ende, Rick Riordan... Qualsevol abans que aquest.

Repost0
22 octubre 2015 4 22 /10 /octubre /2015 16:23

Estic tot xop. Bonic xarop. Faré un nou glop. No tinc adob. Un grill em pot. No em surt un rot. No valc molt. Vaig a remolc. M'arruino sol. Busco consol. Em falta un gol. Partit partit, camp buit. Ull empetitit, mosquit adormit. Neguit dins del pit. Desig finit. Somrís entristit. No he suat gens, però estic moll i dens. Baixo a Joanic, em busco en l'oblit, m'hi perdo tot seguit. Camino ensopit. Avui no dormo al llit. M'assec a l'estora. No tinc nit bona. La son no se m'emporta. El sol surt d'hora. Ningú m'importa. Em vesteixo i deprimeixo sense solta ni volta. M'oprimeixo en texans i en entrepans de formatge o nata de silicona. El timbre sona. Algú diu alguna cosa. Pronuncia i gosa. És una veu rogosa. Majestuosa. Caramelosa. Fantasiosa. Impetuosa. Curiosa. Formosa. Sedosa. Sinuosa. Melosa. Esplendorosa. Calorosa. Rosa. Grossa. Morbosa. Amorosa. Preciosa. Meravellosa. Mare vellosa. M'enfonsa. M'ensorra. Se m'abraona. És massa bona. Qui parla tanta estona? És foc. Com el xarop. Sóc cop, un roc. Prou, prou d'aquesta història. M'incorporo amb força. Faig el cor fort. Tot em fa nosa. Desperto de cop. Sóc com un llop. Era un malson. La llum em fon. El dia m'acaricia el front. Esborro la son. Somric al món. Tinc bona sort. Vaig a donar un volt. Camino sol. Sense remolc. Sento un xiscle gairebé mort. Obro la boca i surt de cop. L'insecte groc. Llenço el grill pel port. Ningú més em pot. Estic fent or. Se m'omple el cor. L'aire és calor. Bufa una estona. L'aigua m'ensabona. Faig un bon glop. Bonic xarop. Em surt un rot. No tinc adob. Estic tot xop.

Repost0
17 octubre 2015 6 17 /10 /octubre /2015 18:41

Hi ha llibres màgics, únics, que llegeixes sense poder fer més que llegir-los, perquè són senzills, propers i amens com uns braços entremaliats i càlids, suaus i tendres, que et resulten familiars i reconfortants abans que t'embolcallin.Blanc com la neu, segona part de la primera part Vermell com la sang, continua la història de la incansable Lumikki, en una nova investigació entre grups sectaris encara més arriscada i convincent.Encara estic llegint aquest llibre, per això no m'allargaré més explicant-ne els detalls. Sense més dilacions, us deixo amb algunes imatges, citacions que no puc oblidar i que m'agradaria compartir aquí.

Contraportada del llibre

Contraportada del llibre

Portada

Portada

Blanc com la neu
Blanc com la neu
Blanc com la neu
Repost0
16 octubre 2015 5 16 /10 /octubre /2015 00:57

Entens el que no entens. 

El camí de la nit
Repost0
25 junio 2015 4 25 /06 /junio /2015 13:17

Hi ha llibres que et llegeixes en menys de dues hores. Hi ha llibres que ens ensenyen més del que crèiem que podien ensenyar-nos a priori. Hi ha llibres que parlen d'altres llibres i també de màgia, de filosofia i de tarot

Hi ha llibres que aprofundeixen en els somnis mesclats amb la vigília i et fan submergir-te en un món de pensaments extraordinaris i de màgia. Hi ha llibres que parlen de com retrobar-se un mateix, oblidant la sensació de sentir-se perdut. 

Hi ha llibres que voldries recomanar a tothom.

Hi ha llibres que se't fan curts perquè no vols que s'acabin mai, perquè t'enamoren. Hi ha llibres que només veient la portada ja vols descobrir què contenen les seves pàgines. Hi ha llibres que només de llegir-ne el títol ja vols ensumar i tastar. Hi ha llibres que amaguen una veritat oculta que t'intriga i que no es revela fins a la darrera pàgina. Hi ha llibres que et parlen des de dins d'un mateix, cap a fora. Hi ha llibres que desitges tornar a llegir tant bon punt has acabat de devorar amb devoció les seves pàgines.

 

 

La vident de la lluna plena és un d'aquests llibres.

 

 

 

 

SINOPSI

La Laia és una metgessa barcelonina de 32 anys que tot just acaba de perdre la mare. Fent neteja del seu pis troba un capsa plena de fotografies i una vella carta del tarot que la durà a investigar quins són els orígens reals de la família i quin paper hi ha tingut l’ocultisme i el tarot. La Laia està dolguda perquè mai no va poder conèixer el seu pare, de qui no en sap res.

A poc a poc començarà una investigació que la durà a anar trobant pistes i noves cartes del tarot en diferents indrets de Barcelona com el parc de la Ciutadella, el Liceu, el Palau de la Música i molts d’altres. La Laia descobrirà fins a quin punt els jueus i la família Astruc estan implicats en la seva vida i notarà la presència angoixant d’uns ulls blaus que la segueixen i li deixen les cartes del tarot en diferents indrets.




L'AUTORA

Isabel del Río (Barcelona, 1983) és una bona amiga i també una escriptora formidable. Ens atravessa amb les seves paraules magistrals, endinsant-nos en un món on la màgia i la realitat van unides de la mà, on els esdeveniments més inesperats esdevenen els més esperats, on les relacions i les amistats i els amors i els records són elements imprescindibles per entendre qui som i d'on venim. Isabel del Río ens havia parlat en les seves anteriors històries d'elements intrigants (Casa de títeres, La casa del torreó) , però en aquesta ocasió, el llibre va més enllà, no només té un estil misteriós i intrigant, sinó que ens atrapa en la seva història, el passat de la protagonista, els interrogants que es van presentant a mesura que avança la narració, i tots els personatges que hi apareixen, que donen un toc més lúcid i interessant a l'argument.

No voldria fer spoilers, però cal remarcar-ho, per si no ha quedat clar: Isabel del Río fa màgia amb les seves paraules, no hi hi cap altra manera de dir-ho. És una jove autora capaç de deixar-te bocabadat, amb ganes de més a cada pàgina, i fa que un mer giravolt inesperat transformi tot allò que creies entendre. Les seves paraules estan repletes de misteri, de realitat i màgia mesclades d'una manera fascinant, gairebé espontània, natural.

Passats misteriosos, records que creies oblidats, esdeveniments inesperats i mil coses més t'esperen en aquesta novel·la.



LA HISTÒRIA


La història de La vident de la lluna plena és un dels llibres més originals que he llegit en els últims mesos, i no puc dir altra cosa que el que ja he dit: m'ha agradat tant, que voldria no haver-lo llegit per tornar a començar-lo de zero. És un llibre que no només parla d'amor i de misteri, sinó també de records d'infància, de frases i pensaments a cada capítol que et fan aturar-te i reflexionar, de tarot, de mentalisme, de màgia, i de mil coses més que no pensaves que podries trobar en una sola novel·la.


L'estil de la novel·la és senzill i alhora atractiu, elegant i majestuós en tots els sentits. La presència constant dels carrers i paisatges de la ciutat de Barcelona converteixen aquesta història en un mapa misteriós on cada carrer pot amagar un secret. Una visió diferent de la ciutat, que atrapa al lector des del primer mot, i que no vol deixar anar fins que s'arriba a la darrera pàgina.


FRASES 


Inici: Em coïen els ulls d'haver estat plorant, tot i que no recordava per què. El fred em feia encongir-me, abraçant-me a mi mateixa. Dins meu, un buit que només s'omplia d'incertesa. Era negra nit. Els núvols no em deixaven veure més enllà de les mans. Tot era obscuritat. Però de sobte la claror de la lluna plena els va travessar, fent-los miques amb la seva llum. Davant meu, un home caminava cap a mi amb passes segures sobre l'aire. El seu rostre romania ocult per la lluna i les seves faccions eren foscos interrogants.


No hi ha màgia més gran que la que porta un fill a la teva vida, i mai m'he penedit de deixar-ho tot enrere per tu. Ara vull que sàpigues qui ets i d'on vens. He vist la teva tristesa i sé que no pots viure sense saber quin és l'origen d'aquests somnis que et persegueixen.


El que compta no és el que busques, sinó els ulls amb què mires. No hi ha impossibles, només improbables.


Un sentiment de neguit s'havia instal·lat al meu interior. De sobte, les persones que donaven sentit a la meva realitat eren un misteri per a mi.


Els Encants eren una barreja de gent i d'objectes, de mirades capcioses i desitjos incomplerts, de possibilitats perdudes i records oblidats. Allà era possible trobar-hi qualsevol cosa; si sabies mirar, és clar.


Va despenjar-se per una escala atrotinada que devia ser allà des de la creació del mercat i va abraçar-me amb força, entre aquells braços robustos que abans m'aixecaven per l'aire i em feien creure
que estava resguardada de tot mal.


El seu somriure declarava que tot anava bé, però els ulls el delataven com sempre, i em recordaven que ell també patia.


No hi havia ni una ànima. Semblava com si la pols i les arnes s'haguessin cruspit tota vida.


Tens una gran vida al davant, no furguis en el passat.


La sensació que algú m'observava era molt forta, però no hi havia ningú més a l'habitació. Només hi era jo, i aquell llibre que feia molt de temps que era sota la prestatgeria.


Vaig mirar el gest del cap de les aus, que semblaven tan a prop i a la vegada tan llunyanes, com si s'amaguessin secrets l'una a l'altra, com si hi hagués una cosa que les separés.


Aquella història cada vegada em semblava més inversemblant. Com era possible que les cartes de la baralla que m'havia llegat la mare fossin just on jo mirava?


Era possible que el meu oncle m'estigués amagant alguna cosa? O simplement començava a veure fantasmes on no hi havia més que ombres?


Duia la confusió com una jaqueta que no em deixava sentir allò que m'envoltava. Per més que hi donava voltes, no s'aclaria res.


Era això el que feien les mentides? No et deixaven volar ni deixar la pena enrere? T'ofegaven.


La nit de Barcelona ara em semblava misteriosa i críptica. Qui era aquell home i què tenia a veure amb la meva mare?


De vegades ens cal fer neteja per continuar endavant. Entafonem tantes coses i pensaments a la motxilla, que ens enfonsem en la nostra autocomplaença. Creiem que ho sabem tot i no ens queda
espai per a res de nou.


La porta va cedir. No crec en les casualitats. La meva àvia deia que tots estem connectats i que el que creiem una coincidència és en realitat un d'aquests fils que es creuen.



La boira era cada cop més densa en la meva ment. Ja no era capaç de pensar amb claredat. L'indici de certesa que havia albirat feia un parell d'hores ara es difuminava amb un pànic creixent. Em sentia perduda, amb la sensació que tot canviaria i que la meva vida deixaria de ser el llenç que jo creia per esdevenir un puzle en què les peces ja no tornarien a encaixar.


 

Repost0
13 junio 2015 6 13 /06 /junio /2015 18:31

Aquest bloc és literari. Faig ressenyes, comentaris, crítiques. Parlo de llibres que he llegit, autors que estimo, frases que adoro.... Però, per primer cop, em decanto per la política. No acostumo a definir-me en cap punt concret, en cap partit polític, en cap nació o estat, en cap pàtria o sentiment territorial o nacional. Però aquesta vegada faré l'excepció.

Sí que es pot.

Estem en una època de canvis. Canvis cap a bon port. Canvis que ens poden ajudar a ser millors persones. Feia molt de temps que no passava això. Sis de les ciutats més importants d'Espanya, tres de les ciutats principals de Catalunya, han estat democràticament escollides amb alcaldes d'esquerres. És una època de canvis cap a l'esquerra, cap a la igualtat, cap a la llibertat, cap a la lluita per evitar els de primera i els de segona classe. Època de canvis on els ciutadans escullen què volen, què necessiten, què creuen que és millor per la seva ciutat, per la seva i també les veïnes, per la nacionalitat i internacionalitat, per tot el que implica millorar Barcelona, millorar Catalunya, millorar Espanya, millorar el món.

Ada Colau ha guanyat. Ho celebro. La vaig votar. Trobo que és una alcaldessa brillant, que ha arribat en el millor moment. En l'època de canvis. Barcelona necessitava una dona al poder. Però no una dona i prou. Necessitàvem des de feia temps una dona d'esquerres, justa, intel·ligent, amb valors i idees. Una dona que no pensa en ella mateixa, que és humil, que no ha arribat fins on ha arribat mitjançant campanyes publicitàries electorals, sinó gràcies a un pacte inusual. Ada Colau no vol ser millor que ningú, no vol destacar, no vol que l'admirin. No és una política, és més aviat una dona lluitadora per la igualtat, pacificadora, forta, capaç. Ada Colau no vol treure'ns els diners. No vol fer-nos mal. No vol res de dolent. Només vol canviar la nostra ciutat cap a millor. Cap a més justa, igualitària. Prou de desnonaments. Prou de desallotjaments. Prou de corrupció. Prou d'enganys. Prou de lluites de poder. Prou de tot allò que només fa mal.

Estem en una època de canvi. La primera alcaldessa que Barcelona ha tingut mai. I no podria ser més adient. Les seves paraules diuen molt. Parla millor que molts polítics que he escoltat parlar mai. Però no és tot parlar. Ella és una dona d'acció. Ja ho era abans de ser alcaldessa.

Ha arribat el moment que tots tinguem el mateix nivell. Que no hi hagi situacions irrespectuoses. Que no hi hagi desigualtats innecessàries.

Catalunya, Espanya, i sobretot Barcelona, necessiten un canvi. Un canvi d'esquerres. Un canvi que signifiqui un exemple d'humilitat, de valors, d'honradesa. I no sigui, un cop més, un exemple de corrupció, d'engany, de dolor, de mal, de robatori.

Visca Barcelona.

Visca Catalunya lliure.

Ha començat una nova època.

Espero que duri.

Repost0
6 mayo 2015 3 06 /05 /mayo /2015 19:18
Matar al padre, de AMÉLIE NOTHOMB

El títol pot resultar una mica violent, o potser molt, però no us deixeu enganyar. No és una novel·la sobre com matar a algú. Encara que sovint hi ha aquesta aparició d'elements foscos i malèvols en les novel·les d'Amélie Nothomb. Però en aquest cas la idea és molt més profunda que un simple assassinat. Aquest és un d'aquests llibres que sorpren al lector, però amb el bon sentit de la paraula. Almenys quan jo el vaig llegir em va sorprendre positivament. És una història singular, potser no la millor de l'escriptora belga, però sí una de les més reflexives i crítiques que he llegit en els últims mesos.

SINOPSI

Nothomb nos sumerge en el universo de la magia a través de dos figuras: Norman Terence, un mago célebre, y Joe Whip, que se presenta en la puerta de su casa buscando un mentor y encontrará un padre adoptivo. Y, como dicta el mandato edípico del título, entre padre e hijo se establecerá una relación que oscila entre la fascinación y la rivalidad, acrecentada por la presencia de la seductora Christina, una malabarista. ¿No es también la literatura una forma de magia, y el escritor un generoso prestidigitador que mantiene lo real en suspenso mientras dura la fábula? Pero los magos siempre guardan algún que otro truco bajo su chistera, y la historia de Joe y Norman desvelará al lector un desenlace inesperado, sorprendente.


«Un hábil juego de espejos en una novela enigmática y muy noir (Rolling Stone).


«Un libro cruel, que es también portador de ese humor puramente nothombiano» (François Busnel, L’Express).


«La escritura es depurada e incisiva, el tono vivo e inteligente, los temas son originales y sorprendentes, los personajes singulares y desconcertantes» (Joëlle Smets, Le Soir).








FRASES

 

Matar al padre            (Amélie Nothomb)



La obstinación es contraria a la naturaleza, contraria a la vida. Las únicas personas perfectamente obstinadas son los muertos.      ALDOUS HUXLEY


Reencontrarse de nuevo con el azar significa devaluarse.


"Sí, te arrebato a tu hermosa madre, a la que deseas, como todos los chicos de tu edad. Tú podrás hacer toda la magia que quieras, eso no te la va a devolver."
Si no te marchas tú, se marchará él.


A los catorce años, su primera decisión es abandonar la escuela. Sabe que no le sirve para nada.


De repente, el chico percibe que lo están mirando. Aunque está acostumbrado, siente que esta vez es diferente.


(...) -Quiero que sea mi maestro- dijo finalmente Joe.          
-No soy ni seré el maestro de nadie.     
-Pues mi profesor.   
-¿Tu profesor de qué?     
-¿De qué podría ser usted profesor?    
-¿Qué quieres aprender?
(...)   -La puerta estaba abierta. He entrado.            
-¿Quieres un vaso de leche?      
-¿No tiene mejor una cerveza?     
-No. Voy a buscarte leche.
(...)  -¿Por qué quieres ser mi alumno?    
-Porque es usted el más grande.      
-Eso no me convence.  
-Porque tengo unas manos increíbles.     
-Es cierto, pero tampoco me convence. Nunca he querido 


enseñar.
.- Toda la sabiduría que atesora, ¿quiere guardarla para usted?     
-Tengo tiempo para pensarlo. ¿Dónde están tus padres?     
-No tengo padre y mi madre me ha echado de casa. Llevo un año viviendo en 


un hotel.


Comieron sin hablar demasiado. Norman y Christina no tenían televisión. Joe se sintió muy contento con su nuevo entorno.


(...)  -Si le hubieras cerrado la puerta, lo lamentarías.     
-Es verdad.


Ya no tendría que trabajar de noche por los bares para pagar la habitación. Podría volver a ser un niño.


El objetivo de la magia es lograr que otro llegue a dudar de la realidad. (...) Así pues, la magia es para los demás, no para uno mismo.


Cuando haces las cosas como se deben hacer, a la fuerza sientes una gran satisfacción. Pero eso no significa que ése sea el objetivo.


Pero cuando se dio cuenta de que era guapa, se sintió doblemente impactado. No corría el riesgo de olvidar aquel instante. 


Y mientras hablaba, no dejo de observarla. Estaba deslumbrante. Sus ojos lanzaban destellos de luz. La delicadeza de sus rasgos la dejó estupefacto. Nunca había visto un rostro así. 


Como si aquella belleza le interpelara directamente a él, como si fuera una confidencia que se había ganado y de la que debía mostrarse digno tras haberle sido revelada.


Christina tenía un rostro y un cuerpo extremadamente delgados, sin por ello llegar a ser esquelética. Su pelo, su piel y sus ojos tenían el color del caramelo.


Su vestimenta se reducía casi siempre a unos tejanos y a la parte superior de un bikini, tanto que Joe tenía la íntima sensación de conocer su cuerpo. Sin embargo, desde el instante en el que se
enamoró de ella, aquella familiaridad física fue sustituida por el presentimiento de un misterio. Ya que enseguida que tuvo conciencia de su belleza, la amó con toda la fuerza del primer amor. Fue un 


amor de una sola pieza: desde el segundo en que nació, vino acompañado de un deseo absoluto y perpetuo.


Joe sabía que amaba a una mujer prohibida, y ésa fue la razón por la que no expresó, o lo menos posible, su amor. Sin embargo, desde la primera chispa, vivió un estado de espera -espera de no sabía
exactamente qué, o mejor dicho, de sabía perfectamente qué- y que a la fuerza tendría que materializarse algún día, ya que, de otro modo, nada tenía sentido. Los sabios afirman que nada tiene sentido.
Los enamorados poseen una sabiduría más profunda que la de los sabios. El que ama no duda ni por un instante del sentido de las cosas.


No tenía nada, sólo la inmensidad de su deseo, y eso le bastaba para creer en él. Si le hubieran preguntado qué significaba ese "él" en el que situaba su fe, habría respondido: "Un día haré el amor con
Christina y ella lo deseará tanto como yo."


(...)  -Estará un poco enamorado de ti. Y eso me tranquiliza.        
-¿Por qué?     
-Demuestra que es normal.      
-¿Acaso lo dudabas?        
-Sí. Bebe mis palabras y, al mismo tiempo, siento que desea
saltarme al cuello y despedazarme a mordiscos.


(...) -Pero dime, ¿por qué te interesan tanto las trampas?           
-Tú mismo me has proporcionado la respuesta: porque es más bien difícil. Me siento atraído por la dificultad.
(...)     -¿Quién eres? ¿Qué tienes en la cabeza?
(...)     -Todos olvidamos lo locos que estábamos a los quince años.         
-Tú no.       
-Sí, yo también.      
-Vivías con los locos, que es distinto.     


Estaba acostumbrada a sentirse observada, pero aquel desconocido la miraba de un modo tan especial que había deseado no salir nunca de su punto de mira.


A los que veían a Norman y Christina juntos les impactaban sus afinidades: tenían una misma forma de permanecer callados. Podría apreciarse en su forma de estar, el uno junto al otro, como un rey
y una reina de la época micénica, sin intercambiar más que su belleza y su majestuosidad. La fascinación que emanaba de la yuxtaposición de aquellos dos seres soberbios les confería categoría de 


tótems.
(...)  -No quiero tener un hijo tramposo.      
-Te juro que no lo volveré a hacer más.         
-Eres un embustero. No te creo.        
-Te lo juro por lo más sagrado.         
-¿Qué es lo más sagrado para ti?   
-¡Tú!


Los jóvenes sólo conocen la inmediatez.




(...)    -¿En qué consiste ser simpático?     
-En tener ese impulso hacia los demás, esta especie de corriente que suscita efecto.      
-¿No tener esa virtud es grave?     
-No se puede tener un excelente
sentido del escenario, ser un fabuloso mago sin ser simpático.      
-Así pues, no sirve de nada ser simpático.     
-Las virtudes no están hechas para servir para algo.
No es habitual que uno sea tan civilizado como para ofrecer flores a la mujer de la que acaba de separarse.
Joe no podía sentirse más satisfecho: Christina había reservado su virginidad floral para él.
"Nunca lo conseguiré! ¡Echa a ese chico, que es guapo. ¡Yo, además, soy feo!"


"¿Podrías ayudarme a llevar estos paquetes hasta mi coche?" (¿Para qué había que ayudar a alguien a algo tan estúpido?) 
¿Acaso no es una prueba de amor aprender a convertirse en un buen amante? ¿Qué hay de hermoso en querer ofrecerle a la elegida los torpes ardores de un chico virgen?
Se tocó poco y mal; en resumen, se sacrificó en nombre de un amor que nada le había pedido.


¿Dinero? Nunca pronuncies esta palabra. Aquí el dinero no existe. Quiero regalarte ropa.


Contemplar a grandes bailarines en movimiento produce la misma emoción que contemplar una hoguera en llamas: el fuego baila, el bailarín se quema.
El objeto supremo de la danza es mostrar el cuerpo. Vivimos con el malentendido de que cada uno posee un cuerpo. 


Nadie vive la totalidad de su cuerpo como los grandes bailarines.


El cuerpo de Christina presentaba una densidad tan intensa que uno habría podido enamorarse con la misma violencia del dedo gordo de su pie que de su pelo.


Se apagaron las luces. Sólo quedaron las bolas de la bailarina iluminando ora su pierna combada, ora su espalda arqueada, ora su hombro amaestrado.


Para sus adentros, le llamó de todo y se acercó a un brasero junto al cual dormitaban varios zombis fumadores de neumático. Se derrumbó en un sillón y, de cara a aquel aliento ardiente, se durmió.


Sólo hay una cosa que se calcula con microgramos, y ésa es la razón por la cual nunca se indica de qué se trata.


¿Por qué no dejo de compararme con los demás?, se enrabió.


Estaban solos en medio del desierto. Una luna llena rodeada de una nube de las dimensiones de un kleenex difundía una luz de iluminador superdotado.


Cayó la ropa, cayeron los cuerpos, acogidos por el polvo. Lo que Joe llevaba tanto tiempo retiniendo se había metamorfoseado en odio: Christina lo transformó en placer. Fue al encuentro
de la frustración acumulada en los músculos de su amante y convirtió aquel plomo en oro.


Hace más de tres años que la quiero con locura.
Esta noche he descubierto lo más hermoso que existe. No mereces la mujer que tienes.
Lo amaba tanto más por cuanto había logrado superar su cólera: gracias a esta prueba, descubría ser mejor persona.
¿Por qué íbamos a darle la más mínima importancia a estos no-acontecimientos?

Repost0
23 marzo 2015 1 23 /03 /marzo /2015 15:52
BOOKTAG 5 COSES QUE M'AGRADA TROBAR ALS LLIBRES
croquis dels tres blocs intercanviats (molt maco, per cert!)

croquis dels tres blocs intercanviats (molt maco, per cert!)

Molt bones, gent!

M'heu trobat a faltar? Ja feia mil anys que no escrivia en el meu bloc, ja era hora!
Aquest cop us escric per un motiu inusual, diferent a les ressenyes, les publicacions, les cites de llibres...
Avui us presento una idea que vam crear conjuntament tres blocs, ni més ni menys que un 
booktag!!

A vegades no saps què escriure o què dir, i aleshores et quedes mut com un colibrí sense cap cançó per dir.
Sort que hi ha bones idees i bons blocs que et permeten seguir publicant coses interessants, com ha passat en aquesta ocasió.

Ja prou de poesia.

Ara diré el que he vingut a dir.

Puc dir que em sento afortunat per haver-me creuat pel camí amb aquests bloggers tant interessants, unes persones simpàtiques i màgiques que adoren les paraules i els llibres com jo! És un fet inusual que cal tenir present! A més, jo realment no sóc tan blogger com ells, que actualitzen amb més freqüència que jo el bloc...
 

En fi. Ja no m'enrotllo més, que em faig pesat.


Aquí us deixo el booktag col·lectiu
 "5 COSES QUE M'AGRADA TROBAR ALS LLIBRES"

 

Espero que us agradi tant com a mi m'ha agradat fer-lo! :)

Cedeixo la paraula a la Noèlia, del bloc La Tauleta de Nit.

(L'enllaç al bloc https://latauletadenit.wordpress.com



1. Aprendre coses rares: m'encanta quan de sobte l'autor treu un tema super curiós del qual no en tenia ni idea. Quant més extrany sigui el tema millor i que doni la informació justa, tampoc cal treure la diplomatura de elements extranys a la vida.


2. Les dones guerreres. Aquelles dones que no són bledes que lluiten i tenen orgull. Viana, Katniss o Megan són alguns dels meus personatges preferits. Qui diu que les dones som el sexe dèbil?


3. L'humor. M'encanta que hi hagi un toc d'humor a la història encara que sigui un drama com "No està escrit a les estrelles" sempre va bé riure una mica.

 

4. Els personatges extranys. Aquells personatges que no entren dins de cap perfil de persona, aquells que et marquen que saps que seran únics. Els llibres estan plens de nois super durs amb cor tendre, de princeses i antagonistes odiosos però els millors són aquells que no pots comparar com Oki i Uri d'"Allà on els arbres canten"

 

5. Les frases per recordar. Aiii aquestes frases que de sobte et trobes i et marquen la vida. Cites que poses per tot arreu que poden ser senzilles i directes o conplexes i rebuscades però et fan pensar:


Sí senyor! Molt bones, totes cinc! Personalment, estic d'acord amb la majoria, sobretot les dones guerreres i els personatges diferents, adoro les extravegàncies!

I sense més dil·lacions, aquí teniu les cinc respostes de l'Àlex, també component de La Tauleta de Nit:


 

1. Descripcions Originals: Sens dubtes, una de les coses que em fan treure del cap qualsevol cosa que no sigui la lectura són les descripcions no convencionals. Per exemple, recordo una molt especial de “Ciutat de vidre” de Paul Auster. En aquesta, l'autor descrivia com un dels seus personatges s'aixecava de la cadira explicant el moviment detallat de les seves articulacions. Dóna un toc d'originalitat i et fa estar més atent.

2. Humor: coincideixo amb Noèlia en aquest punt però amb una petita matisació. Crec que en literatura, l'humor ha de tractar-se amb molt de cura i experiència. Si bé és cert que hi ha autors que poden utilitzar l'humor amb un molt bon resultat, com Eduardo Mendoza, no tots aconsegueixen un resultat tant meravellós.

3. Les sorpreses: són molt presents en novel·les policíaques. Però jo em refereixo a sorpreses en novel·les on el gènere no ho precisa. Per exemple en els girs d'arguments molt impressionants en una novel·la romàntica (per dir un gènere).

4. Personatges filosòfics: quan no són massa forçats, els personatges filosòfics són una font de coneixement i un punt de partida brillant per a la reflexió . Un exemple de personatge filosòfic és el professor de Sofia de “el mundo de Sofía”. M'agraden tant que, de vegades, em sobren la resta de personatges.

5. El finals oberts: cal puntualitzar que no vull dir un final que doni lloc a la continuació de la història en un trilogia per exemple. Em refereixo a un final que obligui al lector a pensar com continuaria la història. Que no acabi de tancar el llibre del tot. Que deixi un full en blanc (metafòric) perquè el continuï el lector. Un exemple és “El procés” de Frank Kafka.

 


Això és tot!

Fins aviat, amics!

 

Per ceeert!

 

Per si no us ha quedat clar o no us enterat de què va tot això, aquí teniu l'enllaç al bloc La Tauleta de Nit :

https://latauletadenit.wordpress.com

 

I també, en segon lloc , però no per això menys important, el bloc de Shining Like a Book:

http://flyingwithbooks4.blogspot.com.es/​

 

 

 

Moltes gràcies a  tots els que han format part d'aquest booktag per col·laborar i per estar aquí donant vida a les paraules escrites i els llibres publicats (i ja posats, donant vida al meu bloc que ja estava ple de pols). Ara que hi penso! Què faig aquí perdent el temps? Vaig a llegir un llibre a tota velocitat!

http://flyingwithbooks4.blogspot.com.es/​
Repost0
5 febrero 2015 4 05 /02 /febrero /2015 13:04

Molt bon dia a tothom!

 

Avui us parlaré d'una bona notícia que m'ha omplert d'alegria i d'il·lusió.

L'any passat ja havia participat en el premi de microrelats romàntics realitzat per ACEN (Asociación Cultural de Escritores/as Noveles), però no m'havia adonat de que havia estat seleccionat per formar part del recull de microrelats...Quan me'n vaig adonar, ja era massa tard i no vaig poder comprar un exemplar del llibre solidari.

 

Aquest any, però, sí que he pogut estar a l'aguait i adonar-me de la resolució del premi, i si hi figurava el meu nom entre els seleccionats. Es veu que en aquesta quarta edició del concurs de microrelats romàntics ACEN, hi ha hagut una alta participació, tal com diu a la contraportada del llibre que tinc ara mateix al costat:

 

"En esta ocasión han sido más de mil las participaciones que nos han llegado desde toda la geografía española."

...

...

Aquest nou llibre solidari, el formen, doncs, una agrupació d'un microrelat guanyador, els nou finalistes, i també els millors 350 escrits rebuts.

 

Aquí teniu les imatges del llibre solidari i també la pàgina on apareix el meu microrelat. (Estaria molt bé que poguéssiu llegir directament de les fotografies, però la qualitat de la meva càmera és tan dolenta que dubto molt que pugueu).

 

Aquí teniu el microrelat guanyador del premi. Personalment, he de dir que em sembla molt original.

.

GANADOR


SIETE BESOS


Ángel Manuel Castillo de las Peñas


Siete besos, siete. Los últimos que nos quedaban. El primero bajo el baobaB.


Intentaste robarme el segundo bajo la luna de Madagascar, nuestro último viajE.


El tercero siguió al cuarto, al quinto y al sexto. Todos seguidos, como escenaS


Teatrales de amor en una obra de Shakespeare. Amor, mucho amor, lo únicO


Existente el día que me dejaste. Un ataúd, el séptimo beso y el último adióS.


 

...

...

...

Per cert, si algú vol adquirir un exemplar del llibre i col·laborar solidàriament amb aquesta idea social, pot comprar-lo per 12 euros a l'enllaç següent:

http://acencs.org/publicaciones/microrrelatos-publicaciones/cachitos-de-amor-iv/

...

...

...

Per altra banda, per tal de facilitar la complicada tasca de desxifrar les fotografies següents, us deixo amb el meu microrelat. Espero que us agradi!! És genial poder figurar en un llibre amb el meu nom, i poder participar i col·laborar en una tasca literària i solidària com aquesta!!

 

 

Cuando

Cuando el aire acaricia el cuerpo flotante y la materia existente con un silbido, cuando la melodía preferida retumba y resuena en el oído, cuando el niño cae al suelo y se levanta sin el menor quejido, cuando el cielo se ilumina por el sol naciente de su humilde nido, cuando me despierto cabalgando entre sueños de algodón pienso en tu rostro sonriente junto al mío.

 

 

 

 

 

(Més informació a la pàgina web oficial d'ACEN: http://acencs.org/ )

llibre solidari ACEN, titulat "Cachitos de amor IV"
llibre solidari ACEN, titulat "Cachitos de amor IV"
llibre solidari ACEN, titulat "Cachitos de amor IV"
llibre solidari ACEN, titulat "Cachitos de amor IV"

llibre solidari ACEN, titulat "Cachitos de amor IV"

Repost0

COMPRA AMLEPSE

 

AMLEPSE, ROBERT CASJUANA DASCA, Amlepse, amlepse llibre, amlepse libro
AMLEPSE, la meva primera novel·la publicada

 

 

 

...Hi ha moltes coses per sentir...

 

 

 

The Raven Boys, MAGGIE STIEFVATER

J.DICKER

"Dues coses donen sentit a la vida: els llibres i l'amor".

 

JOEL DICKER

 

I wonder

"I wonder how many times you've been had

And I wonder how many plans have gone bad

I wonder how many times you had sex

And I wonder do you know who'll be next

I wonder I wonder wonder I do"

 

Rodriguez

 

Un dels meus llibres preferits

...Hi ha tantes coses que es tornen boniques quan te les mires bé...

 

...Hi ha coses que és millor deixar enterrades i oblidades...

 

 

...Al cap i a la fi, fer-se gran és qüestió d'aprendre a mantenir-se en el bàndol dels que riuen...

 

...Si penses que hi haurà demà, s'esvaniran les teranyines i les penes....

 

 

Si no em desperto, LAUREN OLIVER

"EL AMOR ES LA DROGA DEFINITIVA"


 

 

 

BRYAN FERRY

Frases

...La joventud es una novia caprichosa. No sabemos entenderla ni valorarla hasta que se va con otro para no volver jamás...

 

 

Juventud de Homero


 

Marina, CARLOS RUIZ ZAFÓN