Avui, que va ser ahir, que va ser abans d'ahir, vaig dir fins aquí. Fa dos dies vaig sentir: m'ha vingut una angoixa. Boja. Roja. Sense raó. O potser carregada de raó. Una angoixa que sembla escalfor. Preocupació. Era una sensació i prou. Un malestar que pot preocupar però no és res del que parlar. Vaja, que ja va passar. Quan has suspès i professors prepotents et deixen en evidència davant dels altres com si fossin nens. Quan t'oprimeixes pensant que no pots més. I després tot segueix. Res es panseix. Tot continua i és el mateix. Avui és un dijous de sopar familiar. Estic pensant en tot el que encara no ha arribat. Sopar familiar. La tradició et diu menja. El que no ha arribat. El famós diumenge. No és joia, sentir aquesta angoixa. Però ja no la tinc. Prop de les cinc. Vaig a continuar veiem aquella película. Oblidant la boja angoixa que no és joia i només fa nosa. Molt millor quan estigui estirat havent dinat entusiasmat amb la peli que he deixat en un punt inacabat. Aquest text és un entès dictat del meu cap encisat pel temps. Estic sentint més. Ben intens. Venen bons moments. M'hi aferraré sense miraments. Adèu a l'oda a l'angoixa. Adèu als pensaments inconscients. Rimes inconnexes com somriures que són sexes de moments o moments de sexes inconnexes com somriures. Rimes i més rimes i de tot t'oblides. Menys de la veu que primer et diu. Menja. I després afegeix. Diumenge.
/https%3A%2F%2Fassets.over-blog.com%2Ft%2Fcedistic%2Fcamera.png)
/image%2F1394106%2F20180127%2Fob_4bc7e3_portada.jpg)
