Veia que la llum del sol es movia entre molts altres astres desconeguts de colors impossibles, per sobre del meu cap, a dreta i esquerra, amunt i avall, i m'inundava una sensació de plenitud totalment inexplicable.

De sobte, es va obrir una escletxa de foscor aparentment inofensiva que va anar expandint-se cada cop més, i va apoderar-se de la meva antiga serenor.

Vaig parpellejar dues vegades, i a la tercera, vaig despertar del son suau.

Uns ulls esbatanats van descobrir els meus des de la llunyania. Eren d'un blau elèctric lluent, i m'observaven amb curiositat i indiscreció. On era, jo? Assegut a un blanquinós seient del tren. I on eren, aquells blavosos ulls? No gaire lluny, a l'altra extrem del vagó, inspeccionant els meus moviments amb una diversió insultant.

I de qui eren, aquells ulls? D'ella. Una jove de la meva edat, cabells llargs negres, sedosos i abundants, camiseta blava com els ulls amb un dibuix estrany, texans foradats blaus com els ulls, esportives blaves lluents com els ulls.

Va somriure. Ella va somriure, i jo vaig sentir que alguna cosa es sacsejava dins meu sense poder fer res per evitar-ho. Per un moment, em vaig convertir en una petita taronja dins d'una gran espremedora. No hi havia res que pogués explicar aquell sentiment de tristor que es va apoderar de mi. Ella, presència increïble. Els cabells negres, mar ondulant sense regnes. L'esguard ple de curiositat, emmarcat per un rostre angelical. La camiseta blava, i el que s'endevinava sota.

No podia pensar. Suava. Em queia la suor per la galta, per ambdues aixelles, entre els dits dels peus i les mans...Feia pudor. Segur que sí.

Es va apropar. De sobte, la distància que ens separava va morir sense avisar, sense donar-me temps a plorar aquella pèrdua. 

I just aleshores va parlar, abans que pogués evitar aquell imminent manifest de la seva veu. I just aleshores jo m'estremia encarcarat al seient com un vell sense agilitat.

-Sé el que estàs pensant.-em va dir.-Sé que estàs esperant el moment per abraçar-me, besar-me, o dir-me tot allò que et passa pel cap. Però no sé si ho faràs. I per això, ho faré jo.

I em va besar com una nena de deu anys besa al seu pare, amb tota la tendresa i lentitud del món.

I em va abraçar com una nena de deu anys abraça al seu pare, amb tota la tendresa i lentitud del món.

Quan va separar-se del meu cos per fitar-me, just aleshores, vaig saber que em tocava a mi. Que era el meu torn. Vaig parlar sense temor, com si les paraules sorgissin soles dels meus llavis, com si expressar els meus sentiments fos el més senzill del món.

-No et conec, ni em coneixes. Som uns desconeguts. I ens separa tota la por del món, tota la ignorància que hi ha. Però sé que estàs feta per mi, i que jo estic fet per tu. No et demano que siguis meva, ni tampoc vull ser teu. Només et proposo que acceptis sense jutjar això que ara et diré: t'estimo. I facis el que facis, seguiré estimant-te. I saps per què? Doncs perquè aquests ulls, els teus, m'han regalat tot l'amor que tens. I el teu bes, i els teus braços, són records que no vull esborrar.

Ella va parlar. I aquell sacseig dins meu va renéixer amb més força.

-No em queda res per dir.-va fer ella-M'has robat les paraules igual com m'has robat el cor. Sóc teva, però seguiré sent lliure com les flors del camp que mai vaig arrencar, com les onades del mar que ningú pot atrapar. He vingut a trobar-te. No tornaré a marxar.

Ella va somriure. I jo, jo tornava a ser una petita taronja dins d'una gran espremedora.

(relat curt escrit per Daniel Miralles, presentat al concurs TMB de Barcelona)