Un dilluns al vespre

quan la setmana comença

sento com va fent-se

camí entre la fressa

un camí distint al present.

Quan veus que és diferent

el bocí d'espai del temps latent

et perds en aquell instant passat

que en el teu cor ha perdurat

com si en un racó bonic

un homenot gens ric

l'hagués amagat i guardat.

Un dilluns al vespre

quan les idees s'amunteguen

com fums, com llums 

com perfums, com rumbs

com nussos en la pell

com pell en els nussos

et sents bategar el petit cervell

més intens que no pas el gran

més fort el passat instant volant

que no pas el passat viscut vell.

El teu record és bell com el rovell

de tot un món que es mou al son

de la cançó més trista i alegra

de la cançó que la por enterra

de la cançó que sovint és pena

de la cançó que ens buida i emplena

de la cançó de la blavor sencera

de la cançó dels ulls que mena

a la tristor del bonic record

a la buidor de la passió que és d'or

als ulls d'un color d'una altra mena

als ulls d'un color que és plena

d'esperances i franqueses

de perserverances i princeses

com les del conte que no he sentit

com les de la cançó que no s'ha escrit

com les del somriure que no ha finit

com les de l'abraçada de fa un ahir

com les de l'abraçada de fa un avui

com les del somriure que mai no mor

quan el deso amb foc ardent dins del meu cor.

Un dilluns al vespre

quan la setmana comença

quan estem d'acord

sento la teva veu entesa

com un cant de sirena encisador

com un fruit sucós dit nespre.

Un dilluns al vespre

i una gran oberta finestra

on tot el món roda

on tot ric és pobre

on tot amor es troba

on tot dolor s'esborra

on tot el cor s'astora

on tot de cop s'apropa

on tot de nou es troba

el fet de tenir-te a prop

que és la joia del vent fort

que bufa dins meu cor

discret, com un petó destre

com una abraçada extra

d'una gran oberta finestra

un dilluns al vespre.